Des de finals del segle XX les migracions han multiplicat l’escàndol que arrosseguen. Un escàndol que ha estat denunciat pels mateixos Estats que no saben o no volen posar-hi remei. Fa l’efecte que unes migracions reduïdes, com ho són totes en el seu origen, poden ser assumides sense massa daltabaix social ni econòmic. Cap país es porta les mans al cap perquè traspassin endins de les seves fronteres uns milers de nouvinguts que fugen de les condicions de vida que enfrontaven en els seus països, miserables en grau superlatiu. O que han hagut de sortir cames ajudeu-me, perquè hi havia guerra civil o dictadures extremes.
Però quan el gruix de refugiats augmenta sense parar, i de totes les parts del món, sobretot africà, venen o proven de venir milers, centenars de milers dia rere dia, ningú sap com absorbir-los. Són una amenaça latent?
Així van començar les conegudes històricament com invasions bàrbares, les dels pobles dellà de les fronteres de l’Imperi Romà. Roma no tenia prou exèrcit per assegurar la frontera que anava del nord de França pel nord d’Alemanya (Germània) i fins a Romania (aleshores Dàcia). Els pobles de fora d’aquelles fronteres, eslaus i gots, de primer es mantenien quiets, però des del segle II d C. començaren a esvalotar-se i les seves tribus a voler entrar dins les fronteres de l’Imperi, per pasturar els ramats. No pas violentament, no; anaven entrant pacíficament com una inundació lenta; si els feien retrocedir, es retiraven per tornar a entrar per un altre indret. Els romans van oferir-los de formar dins les seves files com soldats auxiliars, que al seu torn vigilarien les fronteres per tal que altres pobles de més enllà, que també s’acostaven, no poguessin progressar. El gruix de pobles estrangers es feia cada cop més amenaçador durant els segles III i IV. Ja hi havia tribus que estaven permanentment dins del territori de l’Imperi. I va arribar un moment, a finals del segle IV, que algun d’aquells pobles es consideraven amb potencial per estendre’s a terres més meridionals. Quan, al segle V, els emperadors ja no eren altre que ombres, els anomenats bàrbars (que per a la llengua llatina eren només “estrangers”) van esdevenir invasors, avançant sense aturador.
Són molts milers avui, arribaran a ser milions, els immigrats o immigrants en potència, als quals cal afegir els desplaçats, repartits en campaments lamentables, aturats en munió a les fronteres, ficats en gàbies, encara a bord de vaixells humanitaris, patint en altres campaments subvencionats de països intermedis – Mèxic per a Amèrica, Turquia per a Europa- o malvivint a Grècia, illes itàliques o el Nord d’Àfrica. És una vergonya que els països rics no trobin solució. Els països desenvolupats, desvergonyidament s’acontenten de poder-los aturar. Però: i si arribés una autèntica crisi mundial de tipus social i econòmic, un desgavell dels actuals sistemes, no es llançarien sobre les nostres ciutats, pobles i camps i els ocuparien, simplement? Ciència ficció? Jo no ho veuré, però hi penso sovint.
