Avui en dia –i, de fet, des de que l’home és home–, la religió es troba en el punt de
mira a tots els nivells possibles i és, per tant, un dels temes per excel·lència de
qualsevol debat. Entenent la religió en el seu sentit més ampli i, admetent també dins
aquesta gran categoria les espiritualitats no teistes, no institucionalitzades, etc., no
podem fer res que no sigui acceptar que és una realitat que forma part del nostre dia a
dia, sigui quina sigui la nostra posició respecte aquesta.
Són, doncs, els Déus una realitat, una veritat per a tots? Inevitablement. L’existència
de Déu –o de Déus–, més enllà de la creença personal per la qual pugui «optar» cada
individu, ens embolcalla a tots els homes. Déu existeix perquè els homes, com a
col·lectiu, hi creuen, sigui quina sigui la seva identitat, les seves particularitats o
doctrines.
Els Déus, de fet, existeixen perquè els homes els han creat a partir de la seva fe, i és
per això que no se’n pot negar la seva existència. En tant que la literatura i les arts
plàstiques parlen d’Ells, la filosofia en debat i la història ens explica que Aquests són
uns agents imprescindibles per entendre el món i la vida humana, no podem dir que
no existeixin, perquè seria negar part de la condició humana. És, per tant,
l’enraonament humà que, creient o no en la possibilitat d’un ésser creador o
sobrehumà –o qualsevol altre matís amb què cadascú identifiqui les divinitats–,
construeix –artificialment o no– una identitat, una realitat sobre la qual pot decidir
tenir-hi fe o no, però de l’existència de la qual no pot escapar-ne. És a dir, que si es
parla de Déu en la literatura i som capaços d’identificar-lo, si podem comprendre els
versos de Sor Juana Inés de la Cruz i si ens és possible reconèixer-lo en les expressions i
obres humanes, no podem ni negar la seva existència, ni la incidència que això implica
en la nostra vida, voluntàriament o involuntària.
Aquesta situació és comparable, em sembla, a la presència de la literatura: aquesta no
existeix «per se», però com que els homes l’han creada, estan obligats a creure-hi. No
podem, per tant, demostrar l’existència de la literatura com una entitat, però el seu
testimoni ens el trobem contínuament en poemaris, en novel·les i contes, en
rondalles… De la mateixa forma que passa amb Déu o Déus: si se’n parla, es
materialitza una realitat identificable i reconeguda, i n’esdevenim així testimonis de la
seva existència.
És, doncs, principalment a través de l’art, que podem arribar a comprendre que Déu
existeix. I és a partir del raciocini i de la possibilitat de fe que podem decidir, més o
menys lliurement, creure-hi. Déu, per tant, existeix perquè els homes en parlen. És
més, Déu avui en dia segueix essent una realitat malgrat els homes (que en reneguen) i
gràcies a la literatura (que el testifica); i es podria dir, fins i tot, que si bé s’ha afirmat
que la idea de Déu no moriria abans que la humanitat, és aquesta idea la que
sobreviurà mentre es preservi l’humanisme i, per sobre de tot, l’art.
En definitiva, no puc afirmar que Déu –en qualssevol de les seves formes o identitats
possibles– no existeixi, però sí que puc parlar d’homes que reneguen de la seva
existència –i parlo de renegar perquè neguen (o ignoren) la realitat humana–. No se’n
pot negar, doncs, la seva existència, però sí que pot optar-se per no creure en Ell, la
qual cosa és molt diferent.
