Hi ha anuncis divertits. Una tàpia del barri antic de la capital mexicana lluïa un cartell on algú –amb més
bona fe que no pas encert– havia pintat, amb lletres grans i negres: “El analfabetismo es una lacra social
y una vergüenza. Aprende a leer” ¿Com s’ho fa, un analfabet, per llegir-lo, si no en sap? Misteri. En
recordo un altre a la porta de la basílica dels Sants Just i Pastor que deia: “Prohibida la entrada a mujeres
sin medias, mangas o con escotes escandalosos”. Al·lucinant, perquè el temple és ple d’angelets barrocs
nus! A més, qui determinava si un escot era escandalós? Un altre misteri
Avui, tot remenant papers –enèsim intent d’ordenar l’arxiu, com sempre inútil– he trobat la tarja que
trobareu més avall. És d’un «tascorro» cordovès que vàrem conèixer arran d’una estada a l’elegant ciutat
de la mesquita meravella de l’antiguitat. Fou als inicis del mes de les flors i hi coincidírem amb la «Feria»,
que celebren llavors. Són dies en què la capital califal esdevé tota ella jardí d’aromes i de colors, amb
aquells patis deliciosos del nucli antic –que tan sols obren els dies de festa gran i xerinola– i les cenyides
bates de «faralaes» que llueixen ufanoses totes les dones: nenes, joves, madures, grans i velletes…
absolutament totes esclaten d’alegria i de colors.
La «Feria» de Còrdova té fama de ser més oberta que la de Sevilla –on tan sols pot entrar a les «casetas»
qui n’és convidat. Que és acollidora ho comprovem al primer recinte on ens asseiem: xerrem, bevem un
glop… Quan els diem que ens ha sorprès que els homes duguin gorra en comptes del típic «sombrero
cordobés» responen: “Es que eso sólo lo llevan los «señoritos», los jinetes de a caballo”.
Quant a la tarja, és d’aquelles antigues amb adreça de destinatari i un forat reforçat i un cordill per lligar-
la a l’objecte a transportar. Aquesta, però, està pensada per penjar-se-la al coll. Copio el text imprès a
banda i banda sense traduir-lo, perquè l’idioma té aquell dring andalús tan peculiar com deliciós:

Hi ha anuncis divertits. Una tàpia del barri antic de la capital mexicana lluïa un cartell on algú –amb més
bona fe que no pas encert– havia pintat, amb lletres grans i negres: “El analfabetismo es una lacra social
y una vergüenza. Aprende a leer” ¿Com s’ho fa, un analfabet, per llegir-lo, si no en sap? Misteri. En
recordo un altre a la porta de la basílica dels Sants Just i Pastor que deia: “Prohibida la entrada a mujeres
sin medias, mangas o con escotes escandalosos”. Al·lucinant, perquè el temple és ple d’angelets barrocs
nus! A més, qui determinava si un escot era escandalós? Un altre misteri
Avui, tot remenant papers –enèsim intent d’ordenar l’arxiu, com sempre inútil– he trobat la tarja que
trobareu més avall. És d’un «tascorro» cordovès que vàrem conèixer arran d’una estada a l’elegant ciutat
de la mesquita meravella de l’antiguitat. Fou als inicis del mes de les flors i hi coincidírem amb la «Feria»,
que celebren llavors. Són dies en què la capital califal esdevé tota ella jardí d’aromes i de colors, amb
aquells patis deliciosos del nucli antic –que tan sols obren els dies de festa gran i xerinola– i les cenyides
bates de «faralaes» que llueixen ufanoses totes les dones: nenes, joves, madures, grans i velletes…
absolutament totes esclaten d’alegria i de colors.
La «Feria» de Còrdova té fama de ser més oberta que la de Sevilla –on tan sols pot entrar a les «casetas»
qui n’és convidat. Que és acollidora ho comprovem al primer recinte on ens asseiem: xerrem, bevem un
glop… Quan els diem que ens ha sorprès que els homes duguin gorra en comptes del típic «sombrero
cordobés» responen: “Es que eso sólo lo llevan los «señoritos», los jinetes de a caballo”.
Quant a la tarja, és d’aquelles antigues amb adreça de destinatari i un forat reforçat i un cordill per lligar-
la a l’objecte a transportar. Aquesta, però, està pensada per penjar-se-la al coll. Copio el text imprès a
banda i banda sense traduir-lo, perquè l’idioma té aquell dring andalús tan peculiar com deliciós:

Estoy de juerga

Suplico a quien me encuentre, que me lleve a casa

Nombre …………………………………….. Dirección………………………………….

Sírvase no golpear la puerta, sino tocar el timbre y esperar que me reciban.

Hago constar a mis vecinas, que estarán vigilando (sea la hora que sea),

que sólo es una pequeña jaqueca pasajera.

. . . . .

Remite: Caso de no encontrar la dirección de mi casa, devuélvame a

El «Pisto». Taberna San Miguel

Instrucciones

En el momento que usted comience a sentir la alegría de vivir

y a notar que en este mundo todo es bello y agradable,

antes de tomar una copa más, átese esta etiqueta y empiece a gritar: ¡Olé…!

Sobren comentaris. El cordovès, que té fama de seriós, fins i tot d’eixut, en aquesta tarja mostra un
humor agut, gairebé britànic. A més, a la taverna del «Pisto» s’hi menja tan bé –o s’hi menjava, que,
d’això, ja en fa uns anys– que hi vàrem tornar l’endemà. Però no hi trobàrem la noia que ens havia atès,
que era la jove de la casa. Vàrem preguntar a la sogra si estava malalta. “¡Que va! –contestà rient– Se
vistió la bata y se marchó corriendo a la Feria. ¡No se la perdería por nada del mundo! Yo iré más tarde,
claro”. Pura «joie de vivre». En aquesta hora incerta i trasbalsada que ens toca de viure ens aniria bé de
recuperar alegries com aquestes. Ànims, doncs, xiquetes i xiquets.