La doctrina cristiana
Els diumenges a la tarda les nenes i els nens anàvem a “doctrina”
(catequesi) a la Parròquia. Ens prenien la lliçó apresa d’un catecisme de
preguntes i respostes que memoritzàvem. Ens rebia mossèn Josep
Monné que ens feia cantar a l’entrar: “Anem, anem, a doctrina del Bon
Déu…” i en acabar: “Tant bé que estem aquí…”. Era un dels tres
capellans que donava servei als parroquians. Els altres eren mossèn
Badia, rector, i mossèn Ricard, vicari.
La meva catequista –llavors li dèiem senyoreta- era la Carme Roca
Espasa. Ens l’estimàvem de veritat. Un dia ens va comunicar a tots els
nens que anava a viure al Pont de Suert. Vam tenir un disgust que va
durar molt temps. Va ser la primera vegada que sentíem parlar d’aquell
poble del Pirineu.
Abans he parlat dels nens, i és que les nenes formaven un grup a part.
Dins l’església, els homes a un costat i les dones a l’altre; a doctrina
també.
Molts dels nens que anàvem a doctrina érem escolans. El que es
cuidava de nosaltres era mossèn Monné. Ens ensenyava les beceroles
del llatí, per respondre correctament a la missa, car tot el culte era en
llatí, l’únic que es feia en català era el “sermó”. També ens ensenyava a
cantar; era un bon músic.
Cada dia se celebraven tres misses, una cada capellà, es feien molt de
matí i en cadascuna hi anaven dos escolans. Hi havia una programació
perquè no quedessin desateses pels escolans. En acabar anàvem a
esmorzar a casa i cap a col·legi. Els mestres ens deixaven anar a
“ajudar” als actes religiosos que coincidien amb l’horari escolar.
Després, tornàvem a l’escola i a la tarda, després de berenar, cap al
rosari en català i les lletanies en llatí.
