Aprofitant la jornada de reflexió d’una campanya electoral que més que convèncer-nos
sobre quin partit decantar-nos, ha estat un assetjament constant, avui em trobo
escrivint un article sobre les candidatures que es presenten allà on he de votar, a
l’Espluga, per acabar de decidir el meu vot.
Per començar, he de confessar que la política no és el meu terreny, que no en sóc una
entesa i, sincerament, tampoc hi estic especialment interessada, però com que votar i
opinar al cap i a la fi acaben sent el mateix (pocs t’escolten, i poc els importa què hi
diguis), em concediré la llibertat d’expressar-me sense fer campanya a favor de ningú
(sobretot perquè vosaltres, lectors, em llegireu quan tinguem un nou –o l’obsolet–
govern a l’Ajuntament).
La qüestió que m’ocupa és el gènere de les nostres llistes, per descomptat: a l’Espluga
de Francolí, on són les dones? A la segona fila, en el millor dels casos, i al número
quatre, en el pitjor d’ells. Bé, potser és simple casualitat que de totes candidatures
–quatre, que no està gens malament–, no n’hi hagi cap encapçalada per una dona. No
deuen ser prou bones. O no deuen voler ser-hi. És clar, deu ser això.
Mentrestant, però, algunes de les cares afables –i, generalment, masculines– dels
partits ens parlen d’un feminisme simpàtic que, al meu entendre, es desvincula del
que s’ha d’assolir i, en comptes d’això, es limita a complaure la gent amb el que vol
sentir o veure. En els temps que corren, temps del «políticament correcte», en què
impera un feminisme desenfadat, de moda, simpàtic i que no incomoda, només puc
donar-hi una opinió al respecte: això no és feminisme, és propaganda. Cap lluita
revolucionària que pretengui canviar el sistema pot resultar amena per a l’ordre
establert, però com que el feminisme ha estat tergiversat en clau capitalista i, en
definitiva, publicitària, ha resultat ser útil per a guanyar alguns vots extres.
Així doncs, aquesta «lluita de totes» ha acabat sent encapçalada per uns homenots
que es passegen arreu amb una xapeta lila que els corona el coll de la camisa o de
l’americana i que, per acabar-ho d’adobar, han decidit passar-se als discursos amb
desdoblament de gènere o, fins i tot, a fer ús del femení genèric, ignorant qualssevol
tipus de gramàtica catalana i convidant-nos «a tots i a totes» o «a totes» a votar les
seves llistes paritàries; com si la paritat fos sinònim de feminisme i d’igualtat! Això sí
que ha estat una «jugada mestra»: com qui a 4t de primària, tutelat pel professor
d’educació física, es veia obligat a escollir nens i nenes alternativament per als seus
equips, la majoria dels partits han jugat al «noi-noia» i, dissimulant, han semblat els
més moderns de la vila! La paritat a les llistes o, fins i tot posar-hi més dones, no
modifica la opressió imperant, al contrari: amb una petita trampa, la fa artificialment
digerible.
En definitiva, el feminisme que s’agafa de la mà d’una campanya electoral és poc
factible perquè, igual que la independència (que al poble semblem saber-ne molt,
d’això), no n’entén de burocràcies: només funciona per l’acció, que és a peu de carrer.
