En dir Valls em refereixo a M. ( senyor o Manuel ) Valls, de nacionalitat doble, vingut a Barcelona a provar de ser “maire”. Les declaracions de Valls portaven al començament el segell del menyspreu a la seva terra de naixença i recentment d’ arribada. Ja ho va demostrar un cop i un altre, de tal manera que quan obria la boca ja sabíem que rarament empraria el català, i encara que ara s’expressa en ambdues llengües, per aquella boca surten les màximes lloances als partits de dreta espanyolistes.
I posat que hem parlat de la seva boca com canal de sortida, demanem ara : què hi entra, en aquella boca? Què menja, el franco- català candidat en qüestió?
Ell mateix ha parlat de menjar i de cuina en una entrevista feta a França per a una publicació culinària. Segons Valls, el menjar espanyol i català té les arrels en l’escassesa i la misèria. Es veu que la cuina mediterrània no l’atreu, i això que moltes regions meridionals de França recorren a termes propis de les nostres cuines i no tenen inconvenient a usar oli d’oliva al costat de la mantega, un oli d’oliva que segons ell és propi de pagesos. Té raó, l’origen és a pagès, sigui del Vallès, de la Terra Alta, d’Arbeca de La Provença, del Vallespir o de l’Auvèrnia.
No deu ignorar que el detestable menjar català compta amb xefs dels millors del món, capaços de servir cuina francesa reefinada, calçots, cargols a la llauna i arròs amb conill. Ell diu que el refinament de l’ alta cuina de la bella França correspon als paladars de l’aristocràcia que la va promoure i gustar. Podria ser que al Palau Reial de Madrid li fessin un sopar on no hi hauria coca de recapte sinó croissants vinguts de la Loira.
Per acabar, l’home engega una perla: “Puc dir tot això perquè els quatre espanyols i catalans que saben francès no ho llegiran”. Una d’alfals per al senyor Valls
