Quan vaig tenir “ús de raó” vaig saber que tenia un oncle, monjo de Poblet, desterrat a França des de l’any 1950. La primera imatge que vaig tenir d’ell va ser una pintura-retrat que hi havia a casa, vestit de cistercenc. La seva amistat amb el senyor Lluís Carulla i la seva família va fer que tinguéssim notícies fresques tot sovint. El que més ens satisfeia eren les fotografies que li feia -el senyor Carulla era un gran aficionat a la fotografia- quan el visitava aprofitant els seus viatges, i ens les portava amb presents de la seva empresa.
El Pare Morgades va ser el primer monjo català de Poblet i l’ànima de la restauració del Cenobi (1941-1950). Escrivia cartes a tothom i ho va fer des de tots els monestirs on va viure, Sant Miquel de Cuixà, Boquen, Senanque, Lerins i també des d’Avinyó i Roma. Era un bon comunicador i explicador d’històries i experiències. La padrina llegia les seves cartes quan hi érem tots i les guardava en una maleta marró. Era un tresor. Quan no hi havia carta, rellegíem les que teníem.
Quan jo tenia set anys, els seus pares van celebrar els 50 anys de casats i, per aquest motiu, els seus superiors li van permetre tornar per fer la celebració de l’aniversari i la meva primera comunió a Poblet. Després ens va rebre l’Abat Garreta al seu palau. Vam dinar tota la família a casa a la masia. Va ser la primera vegada que la meva germana i jo el vam poder abraçar. Ell pensava que es quedaria després de 8 anys fora de Poblet, però no, el desterrament, fins el final.
Va tornar, malalt, dos mesos abans de morir. El seu amic de sempre, Lluís Carulla, el va cuidar a casa seva. El dia abans de morir torna a Poblet per sempre.
