Montblanc, centre lingüístic de Catalunya! Va proclamar Màrius Serra al pregó de la Setmana Medieval, aquest 26 d’abril. La Conca va aplaudir, potser en sentir-se apel·lada, com poques vegades, en la capitalitat de Montblanc. Tot i que sempre present entre el públic, la gent dels pobles de la comarca poques vegades és interpel·lada en l’exercici de la capitalitat de Montblanc. És una capitalitat reconeguda i merescuda, penso jo, sobretot des que, en els últims anys Montblanc ha sabut capitalitzat l’aposta pel turisme i per la indústria, en definitiva, pel lideratge econòmic de la Conca de Barberà.
Però ser capital també vol dir compartir i fer-se present a la resta de municipis. I quan Màrius Serra proclamava Montblanc com a centre lingüístic de Catalunya s’oblidava que la capital és precisament l’excepció dialectal de la comarca. Montblanc és una més de les poblacions de parla oriental de Catalunya, preservadora del dialecte tarragoní, això sí, però en definitiva, situada a la banda est de la línia que separa el català de Lleida i el de Tarragona, l’occidental i l’oriental.
La nostra comarca és en sí, i així ha de ser, l’autèntic centre lingüístic de Catalunya, i no Montblanc. Però per això cal que aquesta peculiar capitalitat se la sentin seva municipis com l’Espluga, on sovint el nostre peculiar parlar de transició és oblidat. On som pocs els que insistim a l’administració i als centres educatius que d’una vegada per totes dediquin esforços a preservar el nostre dialecte. I no és així. En quantes lectures en públic, discursos, obres de teatre o recitals poètics veiem com desapareix la nostra ‘e’ i es converteix en ‘a’. Solivella en canvi, ha fet seva la capitalitat del Xipella i la defensa com a tret folklòric propi. Però no n’hi ha prou, i ara més enllà d’això, res.
La nostra comarca és el centre lingüístic de Catalunya, i aquesta també ha de ser una de les nostres banderes que com el trepat, la Ruta del Cister, el patrimoni medieval o les coves de l’Espluga, ens ha de fer únics i coneguts. Cal però, una vegada més, que treballem plegats i que cada ú sigui responsable del seu. L’Espluga, per suposat, ha de ser clau en la garantia de futur del nostre dialecte, de la nostra manera de parlar i de pronunciar les paraules. I per això cal que ens ho creguem de veritat i que les persones responsables ho situïn com una prioritat.
