I com plou! La pluja –tan bona per als conreus com antipàtica per al viatger– empeny el dia cap a l’avorriment i a nosaltres ens fa avançar el viatge a Alacant que pensàvem emprendre l’endemà, tot esperant que pel camí amaini la rufagada o puguem trobar aixopluc per passar-hi la nit a l’abric de l’aiguat.
A l’hora de dinar som a l’alçada d’Ulldecona i deixem l’autopista. Ulldecona és una d’aquelles poblacions que has albirat de lluny moltes vegades però sempre l’has passat de llarg sense aturar-t’hi, així que serà bo de conèixer-la una mica. Trobem taula al teatre de l’Orfeó Montsià. Aquí, des del 1955, s’hi representa “El drama de Jesús” o “Passió d’Ulldecona”, un text senzill i amarat del fervor i l’abrandament espiritual propis de l’època, que també explica les representacions fetes en castellà que, a partir del 1993, s’alternen amb la bella versió catalana de Jaume Vidal i Alcover. L’actuació, espectacular. L’escenografia i la il·luminació esplèndides. I molta gent a l’escenari. Uns amables acomodadors ens permeten veure-ho tot des d’una galeria alta on apreciem millor el moviment escènic i el gaudim a pleret. L’accent ”ulldeconenc” fa que el castellà soni, posem, curiós. La posició elevada ens mostra en la foscor de la platea la lluïssor de diverses pantalles (“tablets” i mòbils) enceses. És un costum –gairebé diria una dependència aviciada– que prolifera, cada dia més, als teatres. La inconsciència –i la barra– d’aquesta gent distreu els actors i en dificulta l’actuació. Abans d’alçar el teló es demana que s’apaguin els mòbils, tauletes i altres artefactes, però ni cas.
Dormim en un hotel petit i acollidor. L’endemà, a l’hora d’esmorzar, trobo la mestressa en animada conversa amb un xicot de Morella sobre modismes lingüístics que sonen diferent en el català i el valencià de cadascú. Entro en la conversa per dir-los que, a mi, el que m’agrada és l’accent de tots dos. Ella, una mica acomplexada, diu: “És que nosaltres parlem un català molt avalencianat”. “Senyora –replico–, en tot cas són els d’enllà del Sènia que parlen un valencià molt ulldeconitzat. Si us plau, no perdi mai el seu preciós accent ni les paraules genuïnes de la seva parla. Això ens empobriria a tots, als d’amunt i als d’avall”. Riem junts. L’idioma ens uneix i ens agermana. Nord i sud: cors diferents, una sola llengua.
Visitem el castell. Interessant. I endreçat. Però, amb la terra xopa, no és possible visitar les oliveres mil·lenàries que abunden al terme: la pluja ha enfangat el terreny i ens enllotaríem sense remei. Pensar-hi impacta i un calfred ens fibla l’esquena: aquests arbres arrelen al lloc des de fa més de dos mil anys. Dos mil! Han vist néixer el Jesús real d’aquesta «Passió» que els ulldeconencs representaran avui; han vist avançar els elefants d’Anníbal camí dels Alps per atacar Roma i els legionaris d’Escipió l’Africà camí d’assolar Cartago; han escoltat el cadenciós trepig de les hosts del Conqueridor camí de València per annexionar-la a la Corona d’Aragó; i Colom tornant d’Amèrica (les “Índies Occidentals”, creia ell que eren); han vigilat l’escriptura de Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell i Cervantes; han aplaudit com a Xàtiva capiculaven Felip V; han plorat la quinta del biberó delmada a l’Ebre, han suportat els esbirros del dictador i han admirat la lluita clandestina d’un poble que no es rendeix per salvar la llengua; han superat la Transició –“modèlica” diuen–, el 23F, l’abdicació del penúltim Borbó i l’ara. S’il·lusionaren amb la «Via Catalana», i pateixen l’atàvica manca d’unió dels catalans. Què els queda per veure? Espero i desitjo que sigui la llibertat i la independència de la nostra terra. I que sigui aviat, esclar. Que no calguin dos mil·lennis més.
En resum: un goig inesperat sota la pluja, un tast saborós i una sentor per repetir-lo… Seguim viatge país avall, cap al sud lluminós i curull de goig de viure.
