La dèria persecutòria contra la llengua catalana sovint ha assolit nivells surrealistes. Al teatre, per exemple, el català ha estat prohibit no menys de sis vegades (1716, 1772, 1801, 1867, 1923, 1940…) Un d’aquests decrets, però, va ser més “moderat” que la resta i permetia de representar obres en català a condició que almenys un dels personatges parlés en castellà. L’enginy dels Robrenyo, «Pitarra» i companyia va crear un personatge vuitcentista paròdic que esdevindria popular: en «Xanxes» (versió fonètica del «Sánchez» castellà), generalment municipal, mosso o carrabiner curt de gambals que adelitava l’assistència amb les seves ocurrències i les “castellanades” que trufaven l’actuació del personatge.
En efecte, entre el 1716 i l’actualitat l’estat espanyol ha llançat no menys de seixanta lleis i decrets contra la llengua catalana i per imposar la preeminència del castellà. La darrera mostra l’oferia el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que va obligar tres escoles a donar en castellà una de cada quatre hores de classe. Aquesta ordre judicial ni és la primera ni serà l’última, atès que tan sols aplicava una sentència prèvia d’uns lletrats de l’avui protagonista Tribunal Suprem erigits en pedagogs aficionats. Quina colla de «xanxes»!
El teatre, però, no és l’única palestra on –des de la caverna més cavernícola– entaula combat la inquisició castellana en forma de polítics, funcionaris, jutges, testes coronades i mitrades, especuladors, periodistes i mitjans de comunicació de la caverna. Des de fa tres-cents anys imposar el castellà a l’ensenyament ha estat l’objectiu prioritari d’aquest malson: 1716, 1768, 1773, 1780, 1834, 1838, 1849, 1857, 1902, 1923, 1925, 1939, 1945… (recordeu el projecte de “castellanizar a los niños catalanes” de Wert?) A l’església, el castellà imposat en la predicació i el catecisme (1716, 1768, 1771, 1772, 1900, 1902, 1939…). A les escriptures notarials (1768, 1874, 1917, 1944…); als jutjats i al registre civil i de la propietat (1716, 1768, 1862, 1870, 1915, 1938… i no recullo els altres “carinyos” del 1923 ni del primer franquisme entre 1939 i 1975)… Episodis tan pintorescos com prohibir els epitafis en català als cementiris (1838); la interdicció del català en comunicacions telefòniques (1896) i telegrames (1904, 1941, 1961); el castellà llengua única als prospectes de fàrmacs (1924), marques comercials (1940), noms d’embarcació (1945), presons (1956), cinemes (1940), etc. Són dades molt resumides, però al·lucinants, que he tret del llibre «La persecució política de la llengua catalana», de Francesc Ferrer i Gironès (Edicions 62, 1985). Per cert, aquest voluminós recull només arriba fins poc abans de la LOAPA socialista i de l’exitós «Tejerazo» del 1981.
En fi, que els «xanxes» no paren i ara reclamen iradament que se’ns apliqui un nou «Decret de Nova Planta» (via article 155) com el del 1716 –que per cert no ha derogat cap govern «xanxes», ni de dretes ni d’esquerres– que sotmetia Catalunya a les lleis de Castella «por derecho de conquista». I basen les seves pretensions en «fake news» (vulgo vulgaris, «mentides») tan descarades com que perseguim la llengua castellana perquè som supremacistes, xenòfobs, racistes i intolerants. En fi: “cree el ladrón que todos son de su condición”. Recargoladets, aquests senyors i senyores «xanxes», oi? I es pregunten per què necessitem marxar? Doneu-me un sol decret (un!!!) de la Generalitat –la d’ara o la del 1932– “contra” el castellà i em menjo aquest paper. Saben què els dic? Doncs “que ustedes lo pasen bien”.