Al meu poble, l’Espluga de Francolí, hi havia cinc pastisseries (llavors pasteleries). Els dissabtes i diumenges i les “festes de guardar” feien pastisseria fresca o del dia, és a dir, que no era per guardar. També venien aliments relacionats amb la festa: cafè, xocolata, caramels, anissos, vins generosos… i també de primera necessitat. Per les festes religioses llogaven “blandons” o “atxes” per anar a la processó. Els clients pagaven la cera gastada i, pels batejos, venien el ciri per la cerimònia.
La pastisseria més antiga era “Cal Gamell” (1888) i feien –com les altres- ventalls i carquinyolis. A aquestes pastes, cada pastisseria li posava un nom per distingir-se i ser més originals: a “Cal Borges” Delícies i Francolins; a “Cal Albert” Aromes i Espluguins; a “Cal Palau” Sentís i Poblets; a “Cal Gamell” Joies i Nerols; i a “Cal Pio” només feien carquinyolis fritz.
La Vila estava perfumada per la fragància dels obradors i a cada carrer s’albirava la flaire particular de cada pastisseria.
Els pastissers eren artesans i artistes que es posaven a prova cada Setmana Santa. Els aparadors mostraven les figures de galeta, decorades amb glassa reial, les de crocant i les de xocolata, que tímidament s’anaven imposant. També exposaven les primeres mones de fruita. La meva família, com les altres, a partir del dijous Sant anàvem a veure les pastisseries. Era una activitat festiva i familiar per grans i petits, esperant amb delit el dia de Pasqua i el dia de la Mona.
La pastisseria ha estat estimada pels espluguins, per això n’han sortit bons professionals escampats arreu.
El Salvador Rovira i Minguella, pastisser, sempre que podia deixava anar: “S’hauria de fer una història de la pastisseria de l’Espluga”.
Manel Morgades
