A mig desembre preparàvem el Nadal. Anàvem a buscar molsa, grèvol, branques de cedre i de teix a la masia per fer el pessebre. Sempre el fèiem igual. El pare era qui muntava la infraestructura i els llums, la meva germana, el meu germà i jo li donàvem vida cada dia. La mare ens feia repassar el “pare nostre del tió” (cada casa té alguna variant). El padrí i el pare portaven la rabassa més gran que havien guardat durant l’any per fer de Tió. Li donàvem menjar cada dia. La vigília de Nadal el posàvem a la vora del foc. El pare i la mare feinejaven a la cuina preparant el dinar de Nadal i els torrons de massapà i de sucre cremat amb ametlles (guirlatxe). El dia de Nadal, després de dinar, fèiem cagar el tió cantant-li “El dia de Nadal, posarem el porc en sal, la gallina a la pastera, el pollí a dalt del pi, toca toca Valentí, ara passen bous i vaques, les gallines amb sabates, els capons amb sabatons, el vicari fa torrons, la guineu els ha tastat, diu que són un poc salats, Marieta posa-hi sucre que seran un poc millor, caga tió, si no et donaré un cop de bastó” . Si el “pare nostre” havia estat ben dit, el tió era molt agraït. Després l’apropàvem al foc i ens donava la seva escalfor. El Tió ho donava tot cada any.
A la tarda, cap al Cultural a veure, com cada any, “Els Pastorets”. Ens els sabíem de memòria. Especialment els diàlegs entre el Lluquet i el Rovelló. Eren els nostres ídols. Cada any se n’empescaven de noves. El Rovelló era el Lluís de Cal Pau Tarés, i el Lluquet el Josep de Cal Pau Fuster. Va arribar el dia de deixar pas a uns altres comediants. Jo pensava que eren únics, vaig tenir un desencís.
Aquest Nadal també es van acomiadar el Lluquet i el Rovelló, el Xavier Lozano i el Marc Civit. Mirava les nenes i els nens, i els nostres fills, i veia el desencís en els seus ulls. Sabem, però, que sempre hi haurà Rovellons i Lluquets que, junt a una munió de persones, faran reviure “Els Pastorets” del meu poble, L’Espluga de Francolí.
