Josep Vallverdú

El salari mínim interprofessional és aquell que suposadament ha de garantir un mínim de supervivència. Existeixen uns barems que permeten calcular-lo i, per establir-ne els resultats, són convocats  experts comptables , sociòlegs i tècnics sindicals, tots els quals de llur banda, diguem-ho tot,  perceben mensualment uns salaris força superiors al mínim que han de calcular per als altres. El salari mínim establert l’any 2018 era de 24,53 € al dia,735,90 € al mes i ,amb 14 pagues ,10.302,80 l’any. Si anem a la jubilació de mitjana l’home percep 1244 € al mes ,la dona 754. La mitjana de jubilació s’estableix, doncs en 1074 €.

Dels 6,000.000 milions que tenen dret a jubilació , un escandalós percentatge voreja el llindar de la pobresa.

Entre altres moltes anècdotes amb què es decora el panorama hi ha l’anunci d’una entitat de crèdit que convida a fer una inversió de 350.000 € (“si vostè disposa de …”) i si els la hi fa, estudiaran un complement de pensió. Només  cal que trinco-trinco tu dipositis a la tal entitat aquest vora quaranta per cent de milió  . I si tens dos milions estalviats, cosa ben fàcil, doncs molt millor.

Continuant amb  els salaris mínims, que són ben inferiors al que se sol guanyar als països més sòlids d’ Europa, celebrem que es faci tot el possible per millorar-los: és, al capdavall, estricta justícia. Un cop hem manifestat això, ens plantegem una segona qüestió: els sous que no són mínims, que se solien considerar propis de professionals  assalariats i classes mitjanes, ¿ no s’han encongit   i arrugat, amb el temps, fins a poder ser considerats també mínims? Parlo de mestres, metges , professors de Batxillerat, encarregats, contractats d’Universitat ,administratius, infermers, bombers,membres de la policia, un llarg etcètera de persones que  cobren només uns punts per sobre del salari mínim oficial. Aquestes persones tenen unes necessitats per damunt de la subsistència, per raons culturals, de necessitat de millora en preparació, investigació, adquisició d’elements ( material, llibres,p.e ).o, desplaçaments, etc…Aquests perceben uns salaris per sota  del que fóra convenient.

I tornant a les pensions entrem en un terreny francament crític, situacions que no podem sinó suscitar les constants manifestacions de protesta que veiem cada dia. La pensió mínima pot ser-ho molt: escoltareu persones que us diuen que han cotitzat trenta-dos anys i tenen una pensió de 600 euros. La conclusió del que hem dit fins ara és que tenim l’amenaça d’una societat  que paulatinament es compondrà de gent empobrida i de pensionistes arraconats. Enlaire, segurament viatjaran en avió privat els deu mil compatriotes que gaudeixen de salaris també enlairats.