M’he assegut al sofà, davant de la tauleta, disposada a esmorzar amb tranquil·litat. He obert la tele, el 324, i com que, com sempre, en aquell moment feien esports, he posat un butlletí d’aquests de mitja horeta des de l’inici. No he passat de la segona notícia.
Ahir van agredir un noi al metro de Barcelona. El van increpar, primer, dins del vagó, segons explica ell i després, com que no es va adonar que baixaven a la mateixa estació que ell i no va córrer, el van agafar a l’andana i li van deixar una cara com un mapa. Per ser gai. Perquè ells creien que era gai. Perquè a ells no els agraden els gais. PERQUÈ A ELLS NO ELS AGRADEN ELS GAIS.
He tancat la tele perquè la tercera notícia, com havia vist al principi, era sobre la decisió del jutge davant d’un pare que havia pegat a la seva filla de dos mesos, tant, que havia hagut d’ingressar a l’hospital i induir-li el coma. I gosaven a dir “tant”. Bé, no ho deien així, però s’entreveia. Com que tant? Com que tant? COM QUE TANT? Ei, que el bebè de dos mesos no podia córrer, eh! No hi tenia res a fer.
Sort que he tancat la tele perquè la quarta notícia era sobre un nou assassinat d’una dona en mans d’un home a Fuengirola. La va apunyalar perquè devia pensar que ella no l’estimava prou. O era seva o no seria de ningú més. Perquè era dona i creia que ell podia decidir sobre la seva vida. Perquè era dona. PERQUÈ ERA DONA. I no va poder córrer prou. O gens.
I el meu esmorzar tranquil s’ha convertit en una enrabiada monumental, m’he sentit impotent. De fet, fa mesos que vaig sumant sentiments d’impotència cap a notícies com aquestes, però també cap a altres actes que estem tan acostumats a veure que ni en percebem la gravetat.
Ahir, per exemple, a banda i banda del carrer, dos comerciants parlaven i un deia: “Jo, quan entren ja els pregunto si només remenaran o compraran alguna cosa, perquè si només han de remenar, no cal que entrin” i jo vaig pensar “doncs estem ben posats, creia que en una botiga podies entrar, mirar i, si volies comprar.” “I tant”, m’hagués respost la persona en qüestió, “tu cap problema, però elles, totes tapades que no sé si són les mateixes que han entrat fa una estona, elles no. Perquè no compren mai i semblen borinots.” Vaig tenir ganes de parar-me davant de la botiga, mirar-me-la i dir-li: “RACISTA”. I m’hagués respost, com tothom “No, dona, jo no sóc racista, però…”.
Aquestes coses també haurien de ser notícia. Per veure com n’estem, d’envoltats, de persones homòfobes, xenòfobes, masclistes i tants altres òfobs i istes. I com es normalitza, i com els protegeixen, les lleis i les persones que creuen (i algunes creuran llegint aquest article) que no és tan greu, com creurien que no és tan greu que quan estàs esperant a una botiga i la persona que atén sap que vas tu, dona, jove, despatxi primer al senyor per una qüestió d’educació. D’educació? D’EDUCACIÓ???
Això és el que fa falta. Imagineu-vos algú que s’emparanoia, imagineu-vos que us comencen a ressonar aquestes majúscules tota l’estona (durant menys d’un minut, no us penseu, l’efecte és ràpid). Així m’he quedat jo al sofà, pensant i sentint una vegada i una altra un munt de perquès que justifiquen casos i casos injustificables diaris i massa propers. Que veiem. Que veuen els que manen. I tot segueix igual. O pitjor. I m’ha caigut la llàgrima perquè no, no és cap paranoia.
