Durant la guerra civil, que molts ja no recorden i altres prefereixen oblidar, el Duce italià va enviar-nos una divisió de «condotieri» camisa negra d’aquells que –el fet és prou sabut– mai no retrocedien: simplement “donaven mitja volta per avançar en la direcció contrària”. Es deia que quan tan aguerrida tropa era formada marcialment, el cap manava: “Metti faccia feroce pra spaventare il nemico!” (“Poseu cara ferotge per aterrir l’enemic!”). I la milícia estrafeia tals ganyots i emetia tals rugits que ningú no gosava entrar en combat contra els feroces descendents de les legions romanes antany dominadores de tot el món conegut, i l’enemic fugia cames ajudeu-me.
«Benemèrits» i «grisos» explicaven no fa gaire a un atònit i excel·lentíssim tribunal i a qui els veia a la tele –sense cara, esclar– la por que havien passat, abandonats i sense ningú que els manés, davant les «mirades d’odi» d’una «massa» que, mans enlaire, udolava: “voltaren, voltaren!” o cosa semblant. ¡Oh, «faccia feroce»! Iaies en cadira de rodes i vells com jo. Quin pànic! Què voleu que us digui, en això hi ha un no sé què que em grinyola. Perquè, oi que sembla que qui havia de posar «faccia feroce» eren les «fuerzas del orden»? Doncs no. El que tots deien és que, malgrat el valor que «se le supone»–, reflectia tan sols la intensa tremolor de cames que els havia agafat el primer d’octubre del 2017.
És clar que aquell dia tampoc no se’ls veia si feien ganyotes o no, amb aquell casc d’astronauta. Que per cert, devia ser de mantega, perquè escoltant-los ara, denoten amb quina por es veieren forçats a brandar les «defenses» –també dites «porres»– per atonyinar gent asseguda a terra. Això sí, amb actitud hostil. Quin «telele», oi? Perquè haver d’afrontar gairebé inermes tals rictus d’odi o l’assalt d’avions de paper o el relliscar amb el «Fairy» –no, l’actor es diu “el Fary”, que consti–…Un escenari dantesc i curullat de llaços grocs que acoquinaria el cor més ardit. I això sempre fa forat a la moral de qualsevol tropa.
A més, aquells pobrets agents anaven tan desprotegits! Tant! Perquè aquell casc d’astronauta, l’armilla antibales, les botes gruixudes, les colzeres i genolleres, creieu que eren reforçades? De paper de fumar, eren. De fireta com si diguéssim. Aquesta i cap altra és l’explicació que hi hagués tants i tants polis macats i estossinats. Ho afirmava un fiscal i me’l crec, esclar. Com també, penso, devien ser de joguina les escopetes. ¿I gominoles de rosari de palmó les bales de goma, segur. «Cautivos y desarmados», pobra gent, vet-ho aquí.
Això és greu, creieu-me. I m’amoïna. Tant, que un servidor de vostès (i vostesses) ni menjo ni dormo com dormia i menjava abans d’aquells fets malastrucs: no se me’n va del magí lo indefensa que està Espanya. Si la cara «feroce» d’unes àvies apinyades per votar i vano en mà espanten qui té la sagrada missió de protegir el país, quina garantia de seguretat li queda a la nació més antiga d’Europa? Li auguro un esdevenidor tan negre com la gola dels llops de Gratallops.
Amic gendarme: com a expert que soc en el tema, a més de la meva docta opinió t’ofereixo un consell per enfortir l’ànima de càntir que t’afligeix. Quan t’afaitis assaja ganyotes i esgarips davant del mirall. L’entrenament diari t’enfortirà i la propera vegada podràs afrontar el risc amb energia renovada i «prietas las filas, recias, marciales…» Fes-ho, amic meu, i m’ho agrairàs.
