Per tots és sabut que, com assenyalen les Escriptures, tots els individus de la Terra –excepte Maria, segons la doctrina catòlica– estem tacats pel Pecat Original (que no és un, sinó un cúmul d’aquests: el pecat de desobediència al Paradís, l’homicidi de Caïm, l’intent de suplantació del diví a Babel…).
Aquests són, doncs, els actes que marquen la genealogia humana i que posen en evidència, conseqüentment, la nostra corrupció des dels temps més remots.
Paral·lelament, i cenyint-nos a les fonts històriques, podem corroborar que les societats occidentals hem estat corrompudes per una por irracional que ens portava a atemptar contra allò “forà”, desconegut o incomprès –els heretges, els indis, llurs cultures…– des del principi dels nostres dies i, a dia d’avui, contra la integritat i la supervivència digna d’Orient.
Així doncs, el que avui conforma el nostre Pecat Original no té altra font que l’egoisme occidental que superposa les comoditats (que no necessitats) individuals que ens permeten a cadascú de nosaltres un benestar i un nivell de vida superior que no podrien assolir-se sense sotmetre a una major quantitat de població a nivells de vida pèssims. Dit en altres paraules, per al benestar individual i col·lectiu d’uns pocs occidentals, cal menystenir sistemàticament tot Orient, cosa que implica, com no podria ser d’altra manera, un abús colossal i continuat envers la seva població, els seus recursos i el seu medi.
Seguint la mateixa línia i caient, inevitablement, en el que sembla un discurs obvi i elemental, d’on provenen els nostres telèfons i cotxes, i en quines condicions han estat fabricats? I, encara més, d’on prové una cosa tan bàsica, quotidiana i aparentment innòcua com la nostra roba? Quantes vides val anar a la moda?
La violència que implica el nostre dia a dia –per no parlar del nostre prestigi social– ha estat tan normalitzada i acceptada que hem acabat per desvincular-nos-en completament, de manera que a Occident, on hem aconseguit ignorar què passa cada vegada que consumim algun producte, hem acabat per creure que no en som responsables en absolut de tota la història que aquest producte porta amb ell, dels pocs cèntims que ha costat fer-lo i, sobretot, de les mans de nens, nenes i dones explotades que l’han fet a canvi d’assegurar-se molt incertament i precària la supervivència a curt termini d’una vida que podria arribar a ser molt més que un petit parèntesis entre l’hora de sortir de la feina i el moment de tornar-hi a entrar poc després.
Davant d’aquesta injustícia innegable als ulls de qualsevol persona sensata, alguns occidentals amb intencionalitats molt dubtoses es creuen en potestat d’“ajudar” als –molt erròniament– anomenats “països subdesenvolupats” fent voluntariats i prenent la iniciativa en una lluita que no han de liderar. Això és, prenen un rol de “tutor d’un país adult i madur” per ajudar a créixer un país que ha estat infantilitzat als nostres ulls i al qual no hem deixat dur a terme la seva pròpia trajectòria històrica. El més lamentable de tot és que aquestes actituds colonialistes i eurocèntriques no són condemnades, sinó que són premiades constantment per altres occidentals que, amb remordiments que no saben com pal·liar, creuen que ajudar algú és sotmetre’l a les pròpies directives i al que ells anomenen “desenvolupament” (que és una gran mentida i que, a més a més, sotmet a tots els individus i societats de la Terra a una mena de “rang” en què l’estadi últim assolit assegura un suposat benestar i superioritat respecte totes les altres èpoques i formes de viure).
En definitiva, els europeus hem aconseguit, una vegada més, donar-li la volta a la realitat i fer veure que la nostra “ajuda desinteressada” té com a fi últim optimitzar les vides a Orient, en comptes de començar a admetre que la qualitat lamentable d’aquestes vides es deu als nostres capricis i estil de vida capitalista i accelerada. I malgrat que els ciutadans corrents, nosaltres, els consumidors dels productes fets en pèssimes condicions, ens esforcem en fer-nos creure a nosaltres mateixos que els responsables de la barbàrie que comesa són les grans empreses i les multinacionals, la realitat és massa evident com per seguir sent ignorada i disfressada: tu, lector/a, de quanta explotació i misèria n’ets responsable i, encara més, creus poder afirmar que les persones –potser nens i nenes– que van fabricar el que duus posat segueixen vives?
