Xavier Lozano

Els somnis són el desig d’assolir allò inassolible, o el mirall de les pors incertes passades i noves que ens fan avançar. I quan, cada 4 anys tanquem les pestanyes, obrim tot de sobte la caixa covarda dels trons i arengues que en cada comici serveixen per treure’ns de sobre el que vam intentar. Llavors confiem en algunes persones que segons el que esculli aquest mateix poble seran responsables d’allò que vindrà.

Venen doncs, eleccions. Eleccions d’aquelles de poble, de les que ens agraden. Les que ens fan suar. Perquè en aquells dies traspuen els nervis i els carrers no callen si els deixes parlar. Després tot ja passa, i ni tant sols la neura que junts imposàvem ens fa delerosos de poder-ho tot. Confiem en l’altre, celebrem victòries o potser derrotes, esperem els pactes que ens faran fiar. Potser la complaença o just la confiança que hi dipositàvem, llavors es trencarà.

Sempre hi haurà els somnis que passats els dies tornaran a brollar. Una vegada i l’altra, i torna un nou comici, i tots a votar. Siguem doncs capaços, exigim lo nostre, pensem en governar. Almenys en obrir idees, retallar distàncies i concelebrar. Perquè tots els somnis, per petits que siguin, per gegants que es facin, es poden batallar sempre que quan tanquis els ulls i miris enrere, trobis algú altre que et doni la mà.