Intèrprets: Martina Sancho Elisenda Rosell, Martina Rodríguez i Arnau Ruau.
Convidats: Arnau Trullols, Joan Sabaté, Miquel Sabaté, Ferran Ciurana, Dolors Gasull, Jordi Roca i Ian Galera.
L’ÚLTIMA GOTA DE SANG
Aquesta història comença un dia normal, després d’escola, a l’Espluga de
Francolí. Una àvia ha anat a buscar els seus tres nets per anar a dinar. L’Arnau
és el petit i té 9 anys. No pot estar mai quiet; és baixet i molt trapella. La Carla
és la mitjana, en té 11 i el que més li agrada és mirar la televisió i manar. El
Joan és el gran; és baixet i molt intel·ligent.
- Va, pugeu al cotxe, que no tindreu temps de dinar- els adverteix l’àvia.
En arribar a casa, els dos grans es planten davant del televisor. Bé, el petit
també, però de seguida s’avorreix. Primer se’n va a fer quatre xuts, però
s’avorreix. Després es posa a regar les plantes per ajudar l’àvia, però la
regadora pesa massa i es cansa. Finalment, s’asseu a la taula per esperar el
dinar.
Com sempre, l’Arnau seu al costat de la seva besàvia, l’Enriqueta. Té 96 anys i
li diuen padrina. - Padrina, tu quan vas néixer? – li pregunta sense més preàmbuls.
- Jo vaig néixer l’any… 30; no… el 29; sí, el 29- respon ella pensant on
anirà a parar tot plegat.
En aquell moment, al telenotícies parlen de la guerra de Gaza. En acabat, de la
d’Ucraïna. - Padrina, per què les guerres sempre són tan lluny de nosaltres?- es va
interessar el petit.
La padrina li explica que ells han tingut molta sort d’haver nascut en un territori
lliure de guerres. Llavors arriba l’àvia amb el primer plat i la Carla i el Joan
corren cap a taula. - La padrina ha viscut dues guerres, no mama?- intervé l’àvia que, des de
la cuina, ha sentit la conversa de l’Arnau i l’Enriqueta.
A vegades, quan et fas tan gran com l’Enriqueta, vas oblidant moments de la
teva vida, però, de l’experiència de la guerra, la padrina se’n recorda
perfectament; i avui l’Arnau descobrirà per què. - Sí. La nostra guerra va començar a mig estiu del 36. Llavors jo tenia 7
anys. Me’n recordo d’una nit. Estàvem tota la família sopant i, en sec,
uns hòmens, que no recordo gaire per la foscor de la nit, van trucar a la
porta de casa. Van preguntar si hi vivia un tal Ignasi Vallès. Era el meu
pare. Ell mateix va contestar que era ell i, ràpidament, sense que gairebé
ens n’adonéssim, un tercer home va treure un sac i li va tapar el cap i el
van prendre. - No, padrina, no ho vull sentit- crida esgarrifada la Carla.
Però la padrina, per sort meva, ja està massa posada en la història com per
aturar-se, així que segueix. - La mare es va posar a plorar. Els meus germans i jo no enteníem què
estava passant. Van passar mesos i mesos des que s’havien endut el
pare. Un dia va arribar un amic seu. Semblava molt trist. Va mirar la
nostra mare i, amb el rostre pàl·lid, li va dir si podia parlar un moment a
soles amb ella. La mare va sortir del menjador i va tancar la porta, però
els meus germans i jo escoltàvem a darrere. “Al teu home… se’l van
emportar a un camp de concentració. El comandant va veure que
portava unes botes bastant bones i els hi va demanar. L’Ignasi no va
voler donar-les-hi. El va amenaçar posant-li una pistola al cap, però ell
va tornar a negar-s’hi… I va disparar”. - I no el vas tornar a veure?- va voler saber el menut amb els ulls que
retenien una llàgrima. - Vinga, va, mengeu que se us refredarà la sopa- interromp l’àvia amb la
clara intenció de canviar de tema.
L’Arnau està massa atrapat per la història. Poc li importa, la sopa. - No el vas tornar a veure, padrina?- insisteix.
- Va passar un any i encara estàvem en guerra. En plena guerra. Llavors
la mare tenia molta feina perquè, és clar, ens estava criant tota sola. Va
decidir que anéssim a viure al tros, on teníem una barraca. Era al peu
del bosc de Poblet. Més tard vaig saber que, si havia decidit anar a viure
al tros, havia estat per amagar-nos, perquè no ens vinguessin a buscar
com al pare. Anàvem passant com podíem. Conreàvem la terra. A
l’estiu, teníem cireres, alguna síndria, verdura, enciam, porros,
tomaques, patates… Més endavant, raïm i avellanes. De carn, menjàvem
el que podíem; algun conill i poca cosa més. A l’hivern, collíem els alls i
teníem coliflors, cols i mandarines. - No menjàveu croissants o pizza? -exclama sorpresa la Carla.
- Abans no hi havia res de tot això- la va corregir la padrina- Ara podeu
menjar a tothora amb això dels Pakis o l’Spar. - Doncs què menjàveu?- va insistir.
- Ja ho ha dit, la padrina, que no estàs mai al cas de res, tu- va fer l’àvia.
La padrina volia arribar al final d’aquella història. La seva història particular de
guerra i dolor. - Es va acabar la guerra, però nosaltres vam seguir vivint al tros i vam
anar fent la barraca cada vegada més gran i habitable.
El Joan va parlar per primera vegada: - Segur que va ser xula, la guerra. Devia ser com viure en un joc.
- No diguis això- va tallar-lo l’àvia enrabiada.
- No cal que t’enfadis, dona- la va tranquil·litzar la padrina.
- Va, deixem aquest tema i acabeu-vos les postres, que falta un quart d’hora
per anar al cole- va dir l’àvia amb la veu que fa quan té pressa i mentre es
mirava el rellotge.
“Que bé que vivim sense guerra”, pensa l’Arnau mentre puja al cotxe.
