Intèrprets: Martina Sancho Elisenda Rosell, Martina Rodríguez i Arnau Ruau.
Convidats: Helena Artacho, Àngels Planes, Oihan Gili, Gerard Moreno, Clàudia Izquierdo, Jorgina Izquierdo i Sofia Badea.
LA VINYA DE LA PAU
En un poblet de la Conca de Barberà, envoltat de muntanyes verdoses i de
vinyes que s’estenen fins a perdre’s la vista, hi vivien dues famílies: els Serra i
els Pujol. Feia anys i panys que treballaven de valent una vinya que, per
aquelles coses de la vida, tenien en comú. Gairebé ningú recordava com i quan
havia començat tot plegat, però el que era cert és que havien compartit eines,
històries i força esmorzars a l’ombra de l’oliver centenari a tocar del mas.
Com també era ben cert que el vi que en sortia, d’aquesta vinya, era reconegut
arreu de la comarca. Tothom en deia que tenia gust d’esforç, de convivència i
de feina molt ben feta.
Una matinada de tardor, una discussió que no semblava que hagués d’arribar
tan lluny ho va canviar tot. No se sap amb exactitud com es va iniciar. Uns
deien que tot havia començat per unes pedres mal col·locades; d’altres, que
potser havien estat unes branques, d’altres… És igual. El cas és que barallar-se
no costa gaire i que els crits van ressonar entre els ceps com un tro enmig d’un
estiu calorós.
Després dels crits, aquelles dues famílies no es van dirigir cap més paraula. La
vinya que compartien i que cuidaven plegats va quedar abandonada. L’herba
hi creixia alta i s’hi feia seca. Els ceps es van anar morint i el silenci va ocupar
un espai que sempre havia estat per a l’olor del most i la festa.
Els veïns del tros s’ho miraven amb tristesa, i no només perquè aquella vinya
hagués quedat abandonada o perquè ja no poguessin gaudir del bon vi que
donava, sinó perquè havien viscut aquella baralla amb tanta pena que la
consideraven com una tasca pendent de resoldre dins de la seva comunitat. En
el fons, tothom pensava que algun dia les coses s’havien d’arreglar entre els
Serra i els Pujol.
Al mas dels Pujol havien tingut una nena, la Vivian. Quan va tenir tretze anys,
era una noieta plena de curiositat, amb els ulls vius i les mans sempre plenes
2
de terra. Li agradava mantenir converses amb la gent més gran del poble i amb
els monjos de Poblet, on a vegades els portava el mestre de l’escola. Eren
converses que ella considerava més interessants que les que podia tenir amb
gent de la seva edat.
Un dia dels que va anar al Monestir de Poblet, el monjo Giovanni Rosavini els
va dir una frase que després no es va poder treure més del cap. Deia així: “La
pau no és únicament no barallar-se, sinó treballar junts tot i sent diferents”.
Quina gran frase. Li va quedar gravada a la ment.
Un matí de primavera que tornava cap al mas, mentre passava pel mig del tros
abandonat, es va adonar d’un petit cep que havia resistit el mal pas del temps.
Semblava feble, però seguia viu. Llavors va tenir una idea.
Va agafar eines del seu pare i va començar a conrear aquell tros, del qual ningú
li acabava d’explicar què havia passat. Va començar per treure’n les males
herbes, entrecavava els ceps que encara eren vius, fins i tot en va plantar de
nous. Cada dia hi passava una estona. Al principi ningú se n’adonava, però a
poc a poc es van anar veient els resultats.
Un vespre, el Joan Serra, el veí amb qui son pare no es parlava, la va observar
de lluny. En comptes de cridar-la, va decidir acostar-se fins on era la noia. La
Vivian estava una mica espantada perquè havia sentit a parlar molt malament
d’aquell home i de la seva família i es va pensar que la renyaria per ser on no
tocava.
El Joan només va preguntar:
- Què fas, noia?
I la Vivian, amb timidesa, només va respondre: - Intento salvar aquesta vinya.
- Tota sola? – va prosseguir l’home.
- No.. Bé, potser sí… Però si algú m’ajudés una mica… potser tornaria a
ser com m’han dit que era abans. - Potser sí -va respondre ell.
3
- És trist que hi hagi un tros abandonat, no? – va seguir la noia sense
deixar de fer el que feia.
L’endemà, sorprenent a tothom, el Joan Serra va aparèixer en aquella vinya
amb la seva aixada. Van passar unes hores fins que l’Oriol, el pare de la Vivian,
que els havia vist, va deixar el que estava fent i s’hi va afegir, tot i la vergonya
inicial.
No van parlar gaire, però les seves mans brutes de terra i records van
començar a treballar juntes, com havien fet els seus avantpassats.
A poc a poc, la vinya va tornar a la vida. Els nous ceps creixien amb força i els
vells ho feien amb saba renovada. Igual que l’amistat entre els Serra i els Pujol.
Quan va arribar la verema, el poble sencer va celebrar-ho amb una gran festa.
Van premsar el raïm i aquell most va ser més dolç que mai. Tot el poble se’n va
assabentar i entre tots van decidir el nom d’aquell vi: “El vi de la pau”.
Tothom el va tastar.
Des d’aquella collita, cada vegada que algú del poble té un conflicte amb algú
altre, només cal mirar la vinya per recordar que la pau, igual que el vi, s’ha de
sembrar, cuidar i compartir.
Sofía María Badea, 1r ESO
La Conca vol la pau
La Conca mira el cel blau
i diu ben fort: Jo vull la pau!
No vull crits ni cops ni guerra,
vull somriures damunt la terra.
Vull escoles plenes de vida,
una amistat ben compartida.
Carrers amb nens jugant tranquils,
sense insults ni mals perfils.
No vull murs ni baralles,
ni cors trencats ni paraules tallades.
Vull que tothom se senti bé,
sigui d’aquí o d’altra banda de carrer.
La Conca crida des del cor,
amb veu suau però amb gran amor:
“Si vols la pau, comença avui,
amb petits actes, el que vull».
Un gest amable, un com estàs?,
ajuda del que mai saps.
Una abraçada, un bon matí,
pot canviar la vida fins a Vimbodí.
Quan ajudar, quan compartim,
quan no envejar, quan no ferim,
la pau floreix com una flor
que es rega amb gestos de molt amor.
La Conca vol que tots lluitem
amb paraules que ens abracin.
La Conca vol que ens preparem,
perquè, ai, no ens abatin.
Comencem per casa nostra,
per l’amic i la resposta.
I a poc a poc, amb molt d’amor,
la pau farà un món millor.
Gerard Moreno Saumell, 3r ESO
Les mans del Mestre Ferrer
No fa gaire temps, al final d’un carreró als afores de l’Espluga de Francolí, just on el poble es
fonia amb els camps de vinya, hi havia l’últim taller de forja que encara mantenia viva la flama.
El Mestre Jordi tenia seixanta-tres anys, espatlles amples i ulls negres intensos que ho
observaven tot amb una atenció ferotge. Les seves mans envellides i plenes de cicatrius sabien
llegir el ferro millor que qualsevol llibre. Vivia sol, sense família ni amics, sense més companyia
que la calentor del foc.
Un dilluns d’octubre, va arribar en Marc. Ell havia sigut víctima d’un abús físic per part del seu
pare, el seu únic referent va ser el seu avi, el que va morir per un tret al pit, del pare. EL Marc
tenia setze anys, cos prim però fibrat, mirada desafiant que amagava por. Les seves mans eren
llises però plenes de cicatrius en tot un cos que assenyalava les vegades que s’havia barallat.
Vestia roba fosca massa gran i portava una motxilla vella. La directora de l’orfenat va pensar
que la forja l’ajudaria a superar els seus traumes passats.
—No vull caritat —va dir en Marc des del llindar—. Ni sermons.
El Mestre Jordi el va mirar amb calma.
—Jo no en dono. Aquí es treballa.
Els primers dies van ser un infern silenciós. D’una banda, el Mestre Jordi gairebé no parlava,
només indicava amb gestos. Mentre que en Marc, acostumat a cridar l’atenció, es trobava
davant d’un mur impenetrable. El ferrer treballava amb una intensitat extraordinària. A més a
més, ho feia sense distraccions: ni música, ni telèfon. Només l’home i el metall.
Al cap d’una setmana, en Marc no podia aguantar més aquella pressió i va intentar fugir.
Durant una jornada de treball, el Mestre Jordi va treure del foc una barra calenta.
—Colpeja —va dir, oferint-li el martell.
Picat per l’orgull, en Marc va colpejar amb tota la seva força. Una, dues, tres vegades. Tot i així,
el ferro gairebé no es movia. Va continuar fins que els braços li tremolaven.
—Per què no funciona? —va preguntar, exhaust.
Aleshores, el Mestre Jordi, amb tres cops precisos, va doblegar el ferro.
—Perquè la força sense tècnica és només soroll. Ara el ferro està preparat. Si colpeges quan
és fred, el danyaràs. Si és massa calent, es trenca. Per això, has de picar en el moment just. I
després, has de tenir paciència.
—Jo no tinc paciència.
—Ja ho veig. Per això estàs aquí.
Durant les setmanes següents, el noi va descobrir que cada habilitat s’havia de guanyar amb
esforç: mans clivellades, errors constants, hores de concentració. Poc a poc, la soledat del
taller deixava de fer-li por. Al contrari, aquella concentració silenciosa aconseguia que els seus
dimonis interiors cridessin menys.
Una tarda, en Marc va preguntar:
—Per què ho feu? Podríeu jubilar-vos.
El Mestre Jordi va deixar refredar el ferro. Finalment, va confessar:
—Quan era jove, vaig ser campió regional de boxa. Tanmateix, vaig oblidar per què lluitava.
Només volia guanyar, ser el més fort. Així doncs, em vaig trencar: una baralla fora del ring. Vaig
enviar un home a l’hospital. Presó, dos anys.
En Marc es va quedar sense paraules.
—Quan vaig sortir, tothom em va girar l’esquena. Llavors, un ferrer vell va acceptar ensenyar-
me. Mai em va jutjar. Només em va dir: «Les mans que han fet mal, també poden crear. Durant
anys vaig lluitar contra mi mateix. Fins que vaig entendre que
la pau no és guanyar ni perdre. És saber quan colpejar i quan deixar refredar. És tenir la força
però saber-la controlar».
Va assenyalar el ferro roent.
—Això és la vida, Marc. A vegades has de colpejar amb tot el que tens. Però també has de
saber quan parar. Guanyar és saber qui ets i què vols crear.
—Jo també he fet coses dolentes. Hi ha dins meu alguna cosa, una mena de ràbia.
—Ho sé. Es nota en com agafes el martell. Colpeges com si volguessis destruir, no crear.
—Com ho puc canviar?
—Amb esforç. Treballant cada dia, encara que ningú t’aplaudeixi. La forja t’ensenya que les
grans obres es fan en solitud, cop a cop. I que la força només té sentit si la poses al servei
d’alguna cosa més gran que tu.
Els mesos van passar, i en Marc va aprendre a llegir el metall, a sentir el moment exacte del
colp, a respectar els temps. Va aprendre que l’esforç silenciós valia més que la glòria sorollosa.
A més, va descobrir que la seva força podia ser bonica.
Un dia de primavera, quan els cirerers de la Conca ja estaven florits, en Marc va acabar la seva
primera obra: una creu de ferro forjat amb vinyes entrellaçades, per a la tomba del seu avi, del
qual no s’havia pogut acomiadar quan va morir.
—És bonica —va dir el Mestre Jordi—. N’has après.
—No hauria pogut sense tu.
—Jo només t’he ensenyat a fer servir el martell. La pau amb tu mateix l’has guanyat tu sol. Tens
esperit de guanyador no quan derrotes els altres, sinó quan aprens a doblegar el teu ferro
interior sense trencar-lo.
En Marc va agafar la creu, sentint tot el que representava.
—Gràcies, Mestre.
—Recorda: les mans que han fet mal també poden crear. Aquesta és la veritable pau. La que
es forja amb esforç, en la soledat de saber qui ets, i amb l’esperit de guanyar-te a tu mateix
cada dia.
Aquella tarda, mentre el sol es ponia sobre la Conca de Barberà, els dos ferrers van treballar en
silenci. Els martells sonaven al mateix ritme, com un batec que parlava de segones oportunitats
i de la pau que només es conquista cop a cop, en la forja de l’ànima.
Oihan Gili Pinto, 4t ESO
