Intèrprets: Martina Sancho, Martina Rodríguez i Elisenda Rosell
Convidats: Pol Pérez, Josep Pérez i Martí Trullols.
L’universitari
Us han preguntat alguna vegada què penseu ser de gran? Si voleu tenir fills? Us
casareu? Jo no entenc tanta curiositat, però d’una cosa n’estic segur, abans de fer
tot això has de passar pel lloc que la gent anomena… (és mentida, en realitat només
ho dic jo…) l’últim pas abans de fer-te gran, la UNIVERSITAT, amb majúscules!
Em dic Bobby, tinc 18 anys i estic a punt d’entrar, juntament amb el meu millor amic,
en Jan, en el que jo anomeno, l’experiència definitiva. Jo de tota la vida he viscut
amb els de casa a l’Espluga de Francolí. Soc el 3r germà de 4. Els 2 que em van per
davant ja estan treballant als Estats Units. Jo en canvi, no soc ni un Newton ni un
Einstein, només soc un noi de 18 anys que està a punt de començar una carrera
universitària, enginyeria aeroespacial. Per als que us pregunteu en què consisteix
doncs és senzillament la gent que dissenya coets.
En Jan i jo ens coneixem pràcticament des d’abans de néixer (és una manera de dir,
evidentment). Sempre hem anat a tots els llocs junts: a la llar d’infants, a l’escola, a
l’Institut … Fins i tot vam néixer al mateix hospital amb 4 dies de diferència!
Jo he aprovat la selectivitat amb 12,3 i per a algú com jo no està gens malament.
Ara mateix estic a punt d’entrar al CFIS: Centre de Formació i bla..bla..bla.
Sincerament, quan jo encara creia que s’amagaven monstres sota el meu llit, o
sigui, quan era petit, vaig sentir en una conversa les paraules “universitat i Harvard”
i des d’aquell dia vaig dir que hi aniria. Però un dia, quan els monstres ja no em
venien a veure, em vaig mirar el mirall i em vaig dir: “A veure Bobby, tu t’has vist?
No has sortit mai de casa i no podries estar a gairebé 6.000 quilòmetres de casa
teva. O sigui, que de moment millor deixa-ho així”. Ja ho veieu, la meva voluntat és
tan petita com un cargol.
Ahir vaig anar a veure la universitat. És enooooooorme!!! El Jan i jo compartirem
l’habitació 111 ( mira, una altra cosa que puc afegir a la llista de llocs on en Jan i jo
hem anat junts). Ens instal·larem d’aquí a 2 dies, per tant més val que em prepari
d’allò més bé.
Al cap de 2 dies…
Ja són les 6:00, hora de deixar enrere tot el que estimo i endinsar- me en l’espessa,
i dura… ciutat!!! Per a mi és com un laberint…Hem tardat més o menys uns 90
minuts en arribar. Hem descarregat el meu patinet elèctric (per cert, tinc un patinet
elèctric que és la canya ) i totes les maletes a l’habitació. Després d’una dura batalla
per posar la roba als calaixos, ha arribat l’hora de dir-li bon voyage a la persona que
durant 18 anys ha tingut cura de mi, la meva mare. Després d’un dur i trist comiat de
30 segons i 4 llàgrimes pel mig, en Jan i jo ja som a una passa de ser… homes…
Llàstima que això hagi passat un segon abans que ensopegués i tota l’escena èpica
se n’hagi anat a la porra per una trista pedra. Bé, ens hem de preparar perquè demà
comencen les classes.
Després d’una nit que semblava no tenir fi he tingut la primera classe del 1b del
CFIS. Geografia ha bastant bé, el problema és que els professors em veien més
ràpid que un accent mal posat.
Avui he superat el primer dia de classe amb èxit i amb una muntanya de deures més
alta que el propi Everest!!! Com a primer repte a superar he tingut “Français” (no
entenc de què em servirà, però segurament per regategar als francesos que són
bons regatejadors.) El professor Jules és una mica estricte, per dir-ho d’alguna
manera, i no m’ha perdonat res de res. Com si fos tan fàcil…
En Jan fa 3 dies que no surt de l’habitació, es veu que això del “canvi” per a ell és
més gran del que es pensava. Sincerament, jo crec que només és un virus i per si
les mosques he anat a dormir a l’habitació del costat.
Jo no sé si podré sobreviure 5 anys de carrera! (i si he d’aguantar el professor Jules
3 anys més… jo abandono.) Acabo de començar i ja parlo d’abandonar. Ja us he
parlat abans de la meva poca voluntat…
Passats tres dies…
Per fi he tornat a veure la cara del meu millor amic (tenia la cara com una llimona
espremuda.) Es veu que de virus res de res. M’ha dit que era per la ressaca
(segurament era perquè va anar a una discoteca i li ha passat factura).
Avui ha arribat el millor dia de tots, divendres. Tornem a casa per al cap de
setmana!!! Amb el Jan hem agafat el tren.
Al arribar a casa el meu germà petit, en Pol, m’ha fet una (com diu ell) super
abraçada i jo, que soc una mica antisociable, l’he apartat amb la mà, però després ja
li he fet. Després de sopar m’ha preguntat si volia fer una cursa a la fórmula 1 i jo li
he dit que si tenia ganes de perdre… endavant.
El cap de setmana a casa ha estat una veritable passada. Em faig gran, però passar
estones amb la família m’ajuda a recarregar piles i a estar bé emocionalment.
Ara no em puc relaxar amb els estudis, he de continuar pitjant l’accelerador a fons.
Ni cap monsieur Jules ni muntanyes altes com l’Everest seran un entrebanc per
poder aconseguir el meu objectiu.
