Intèrprets: Martina Sancho, Arnau Ruau Tarrats i Elisenda Rosell
Convidats: Alexia Roig i Mar Espasa .
EL MILLOR DIA DE LA MEVA VIDA
Alèxia Roig Arnanz
Dissabte, dia 7 d’agost de 2023
Avui és el meu aniversari i, sí, a mi també em sembla mentida que ja tingui onze
anys. Tots deveu haver pensat que estic molt feliç i que l’aniré a celebrar, però no, i
no és perquè no em deixin els pares, sinó perquè jo no ho vull; més ben dit, perquè
no en tinc ganes.
Per què vaig marxar de Polònia i vaig arribar aquí, a Los Àngeles? Doncs la resposta
és ben senzilla. Va ser perquè els meus pares van pensar que seria millor fer un
canvi de vida, o sigui anar a viure en un altre país, cosa que a mi no em va fer gaire
gràcia. A mi, la Katya (així és com em dic) m’encanta Polònia i no pensava haver de
marxar-ne. Però al final els pares es van sortir amb la seva, i llavors vam haver de
vindre cap aquí.
Avui em volia quedar al llit, però, al final, he decidit anar a casa d’en William. Ell és el
meu millor amic des que vaig arribar a Los Àngeles. És graciós, rialler, intel·ligent,
tranquil… Vaja, que és el millor. Té uns ulls de color blau marí i una cabellera un toc
arrissada d’un color ataronjat la mar de bonic. El que més m’agrada són les pigues
que té pel nas i per sota els ulls.
Ahir ens vam enfadar. Va ser la primera vegada i va ser un pèl estrany, o potser
molt. Però ho hem solucionat aquest matí pel xat. Ell ha sigut el qui m’ha convidat.
La veritat és que no sé què farem, perquè, sempre que quedem, el dia abans hem
proposat idees sobre activitats que podem fer simplement per passar el temps.
Aquesta vegada no havíem proposat res per fer; per tant, se’m fa estrany anar-hi
sense saber com passarem el temps.
Ding dong, fa el timbre. La mare d’en William m’obre la porta amablement. A hores
d’ara, ja em coneix, sobretot perquè la meva mare és doctora a l’Hospital Comwell i
la mare d’en William, també. Són companyes de feina i s’avenen molt.
-Bona tarda, Katya, en William t’espera a la seva habitació.
-Hola Matilda, d’acord ja hi vaig.
La casa fa l’olor de maduixes que fa sempre, i tot està perfectament ordenat i net.
He començat a pujar les immenses escales i, en un tancar i obrir d’ulls, ja estic
plantada davant la porta de la seva habitació. Just quan vaig per allargar el braç per
trucar a la porta em ve un calfred, qui sap per què. Al cap de dos minuts decideixo trucar.
-Hola, Katya!, Passa, passa.
-Ei, William -dic amb un fil de veu.
-Per molts anys!
M’allarga el braç amb un enorme paquet embolicat amb un paper que té gatets
dibuixats (en William sap que m’encanten).
-Ah, gràcies William, no calia.
-Oi tant que calia, per alguna raó ets la meva millor amiga oi?
L’obro ràpidament. És un marc amb tot de fotos nostres (meves i d’en William). Té
molta decoració, d’estil vintage. També hi ha un petit sobre. A dins hi ha un penjoll
amb la lletra “K”, que és la inicial del meu nom. Veig que es dibuixa un gran somriure
en els els seus llavis i, just quan em disposo a dir-li que m’ha encantat, em fa una
abraçada molt forta, tan forta que quasi m’ofego.
Quan la inacabable abraçada s’acaba, ens estirem al seu llit i en William es treu un
MP3 de la butxaca. Em dona un auricular i ens posem a escoltar una de les nostres
cançons preferides: Don’t Wanna Know, de Maroon 5.
Al cap de molta estona desperto. Resulta que ens hem adormit. Miro l’hora al meu
rellotge digital. Són les nou! Això vol dir que ja hauria d’haver arribat a casa…
M’imagino la cara d’enfadat del pare. Li vaig prometre que l’ajudaria a la pastisseria
(el meu pare és pastisser), ja que demà hi ha molts encàrrecs per entregar, cosa que
per al pare és una gran alegria, però hi ha molta feina per a fer.
Quan finalment arribo a casa, veig que, al pare, se’l veu content i, a la mare, també.
M’estranya bastant.
-Katya, per fi arribes ! – exclama el pare.
-Sí, fa estona que t’esperem- diu la mare.
-Ehh, hola pare i mare- reponc amb un fil de veu – Ho sento, ja sé que m’havíeu dit
que havia d’arribar més aviat, però m’he adormit escoltant música amb en William. –
No et preocupis, reina, al final avui és el teu aniversari, et mereixes tranquil·litat.
La resposta del pare em sorprèn
-Com que avui fas onze anys, hem pensat que seria bona idea fer-te un detallet.
-Sí, i, de fet, és una cosa que feia temps que desitjaves de tot cor.
-Au va, Katya, puja a la teva habitació a obrir- lo – va dir entusiasmada la mare.
Pujo les escales ràpid com un llamp. Tinc moltes ganes de veure què és. Quan ja
soc dins l’habitació, veig que damunt el meu llit hi ha una immensa caixa amb forats i
un llaç vermell. Al costat hi ha un paquet embolicat de la mida d’un llibre. Opto per
obrir primer la gran, i quedo al·lucinada quan veig el que hi ha a l’interior.
És una cosa incomparable amb cap tipus de material o objecte, és.. és… és un
gosset, un cadell de raça pastor alemany. És preciós!
No em puc controlar i l’agafo d’una rebolada per abraçar-lo suaument. És el millor
regal que m’han fet mai. Fa gairebé dos anys que els ho demanava un als pares.
Just en aquell moment miro cap a la porta i m’adono que els pares m’estan
observant, tots dos contents.
-Ja saps quin nom li posaràs ?- em diu la mare.
-Sí, ho tinc ben clar des del primer moment -responc molt decidida- es dirà Charlie. –
Quin nom més bonic! -exclama el pare- Però em sembla que t’oblides que encara et
queda un altre regal per obrir.
Miro cap al llit i, a continuació, agafo el regal per obrir-lo. L’embolcall és tot ple de
molts colors diferents. L’estripo amb força i miro a dins. És el volum número disset
de meu actual Manga preferit!
Estic tan contenta. Abraço els pares d’una manera com no ho havia fet abans.
Per sopar els pares han demanat sushi (el meu menjar preferit) i ens el mengem al
sofà amb el Charlie tot mirant una pel·lícula d’Anime a Netflix.
Es fa l’hora d’anar a pesar figues, perquè ja és tard i demà, diumenge, tinc partit de
bàsquet.
M’adormo a poc a poc perquè no vull que s’acabi el dia. No he bufat espelmes, però
he tingut un dia al·lucinant. 🙂
