Intèrprets: Martina Sancho, Elisenda Rosell i Omaima Lakehal.
Convidats: Maya Sánchez i Mar Espasa.
ABANS DE MORIR DEL TOT
Text escrit per la Maya Sánchez Puentes i guardonat amb un tercer premi en
els Certamen Literari del casal de l’Espluga del 2024.
Tota la vida preguntant-me que passaria quan em morís. Si hi hauria Cel o si hi
hauria Infern. Si em reencarnaria en algun altre ser… I mira’m; soc aquí,
assegut en un tanatori observant com la gent acut al meu funeral.
Fa poques hores que soc mort i ja faig la primera queixa -suposo que el costum
de queixar-se roman, siguis viu o siguis mort. En quina postura més incòmoda
que m’han deixat! Els peus creuats, les mans damunt la panxa i el cap a sobre
d’un coixí que em deu fer suar. Perquè ja soc mort que, si no, d’aquí mitja hora
em moriria d’incomoditat.
En aquesta sala grisa, ho estic veient tot des d’una altra perspectiva.
Han vingut els cosins que no veia des de la boda de la tieta. A vegades, tinc la
sensació que les famílies només es retroben per les bodes i els funerals; i avui
jo soc l’epicentre de la reunió. Ara que m’hi fixo, vaig massa maquillat!
Pobreta la mama, que haurà de tornar a parlar amb aquest tiet pesat que quan
parla t’escup. I la tieta que, quan et saluda, t’aixafa les faltes i no et deixa ni
respirar, i que punxa. Mira, ara arriba el tiet-avi garrepa; segur que robarà tot el
que pugui. Aquella ampolla de cava, que havia de ser per brindar pel meu
darrer viatge, acabarà al maleter del seu cotxe.
Mareta meva, quina roba que m’han posat. No hi havia cap peça de roba de les
que em poso habitualment que us fes goig per al meu funeral? Que em deixin
morir amb estil, sisplau! Ja us val. Hauré de passar-me tota la vida -vull dir, tota
la mort- amb aquestes pintes?
Estic una mica cansat de veure’m aquí exposat, com si fos una obra d’art; que
ja sé que ho soc -que ningú digui el contrari-, però ho trobo excessiu… tanta
popularitat m’aclapara.
Ui, una cara desconeguda. Se m’apropa però no la reconec. S’apropa més i
més… Ah! Ara hi caic. La Laura. Com ha canviat. La meva primera parella. Qui
és aquest home que li toca l’espatlla? Se’l veu eixerit, i de la nostra edat.
L’abraça i ella es desfà plorant. Tireu-vos enrere que vull veure… Sí, és cert,
m’ho havia semblat… la Laura està embarassada. Com és que em sento
malament? Ara m’adono que mai vaig superar el primer desamor. La Laura ha
estat l’amor de la meva vida. Però érem tan joves i ella va marxar tan lluny i jo
vaig ser tan impacient… Potser ara…
Ella no ho sabrà mai, però em va salvar la vida. És irònic que digui això ara que
soc mort. Va arribar a la meva vida, la d’abans, i la va il·luminar plenament, em
va arrencar un somriure quan només volia plorar. Toco la seva panxa de mare i
penso en el nadó que alimenta. Segur que deu tenir els ulls verd maragda i els
cabells fins de seda. Laura, has estat l’amor de la meva vida i, per això, el meu
cor et pertanyerà durant tota l’eternitat. Segur.
Ara que soc mort, m’adono que vivim la vida com si fóssim immortals. Si
pogués proclamar als quatre vents que s’ha de viure l’avui perquè el demà no
està promès, i si tots els qui són en aquesta sala em sentissin! Però ni em
sentirien ni em veuen. Jo ja no hi soc, per a ells. M’he convertit en el seu dol.
Tinc vint-i-set anys i poques experiències que valgui la pena emportar-se cap
a… Cap allà. Si us ho pregunteu, sí, puc dir que he estat feliç. Sento agraïment
per tot i per tots els qui sou aquí; tanmateix, he passat massa temps dedicat a
coses insignificants.
M’havien dit allò de “no ens adonem del que tenim fins que ho perdem”. Però
qui s’havia de pensar que ho perdria tot als vint-i-set anys? Perquè, realment,
ho tenim tot. La vida és un regal. Una grandíssima capsa de regal amb un
grandíssim llaç de regal, dins de la qual hi cap de tot.
Em deleixo per aixecar-me i cridar que no tenim temps per estar dolguts,
rabiosos, estressats, tristos ni enfadats, que el poc temps de què disposem
l’hem de saber aprofitar. Viure al màxim.
De cop, ho estic veient tot d’una altra manera. Amb una clarividència que fa
mal. I comprenc que Vull dir-vos que la vida no es mesura per minuts sinó per
moments.
Em miro la mare i penso en totes les abraçades que no li he fet, en tots els
“t’estimo” que no li he xiuxiuejat, en tots els “gràcies per ser la persona més
gran del món” que no he pronunciat i en els molts “perdó” ben merescuts que li
he estalviat. Soc la persona més afortunada que ha existit mai, i tot per haver-la
tingut de mare. Mama, gràcies per ser al meu costat.
Mira, la Daniela. Pobreta, està desconsolada. I no és estrany. És tan feble,
pobreta. Són incomptables les vegades que l’he abraçat i animat quan sent tant
de dolor. Però avui no puc, Daniela, amiga meva. Em mira amb aquests ulls tan
blaus que veig el Cel i penso que ens retrobarem… Allà. Tanmateix, donaria
anys d’eternitat per sentir una abraçada de la meva millor amiga per última
vegada.
Tots em miren, plorant. I jo els abraço, però els meus braços ja no són d’aquest
món i tardaran molt a poder-los sentit. Ara estan massa desconsolats.
El cos em comença a pesar i tot comença a esdevenir borrós. Ja només veig
ombres. Sé que el moment definitiu ha arribat.
Mentre arriba la foscor, sento el plor desconsolat de la mama, cada vegada de
més lluny. És un plor que riu. I comprenc que la mare mor amb mi, i que jo no
ho podré evitar.
