Intèrprets: Martina Sancho, Elisenda Rosell, Arnau Ruau Tarrats i Omaima Lakehal. Convidats: Anna March i Josep M. Vidal.
Santa tonteria?
Salvem la Terra
-Ha, ha, ha! Cuidar el planeta? Això és una santa tonteria!- va dir el Pep, un dels
meus amics, que viu a Súria però que passa els estius al poble del costat, a casa la
seva àvia. Era un nen alt i prim, amb cabells marrons i uns ulls blaus com el mar.
-Com? Que cuidar el planeta és una santa tonteria?- li vaig respondre jo.
-Doncs sí. El planeta es cuida sol… mira quants anys té… -va continuar ell.
-Però què dius! Vols que t’expliqui el que va passar al meu poble degut al que tu
anomenes “santa tonteria’’? – vaig continuar amb un to de veu fort i rotund.
- Què va passar?- va preguntar ell encuriosit.
-Ara t’ho explicaré tot- vaig prosseguir.
I aquí és on va començar el meu relat.
-Era un dia de pluja com qualsevol altre …
-Ufff! Doncs, quin començament.- va manifestar ell amb un to de burla.
-Calla! I deixa’m continuar!- vaig demanar jo.
-D’acord…d’acord…- va consentir el Pep.
-Com et deia, estava plovent. Era un dimarts i vam anar a l’escola, com sempre.
-A l’escola?- va preguntar ell.
-Doncs sí, a l’escola. Què fas tu els dimarts? Aquell curs, marcat per la pandèmia,
feia segon de…- vaig intentar explicar jo. - 2n d’ESO! Ha, ha, ha -va tornar a interrompre.
-Nooooo! Feia segon de Primària! I para d’interrompre! -em vaig molestar.
-D’acord- va dir ell, amb un to com si allò que li explicava no li acabés d’interessar.
Estava plovent intensament i, de sobte…Pum! Va caure un llamp i va marxar la llum.
Tota l’escola es va quedar a les fosques ja que, a més de no tenir llum, el cel estava
tot ennuvolat.
-La llum?- va intervenir ell, un altre cop.
-Sí, la llum. Continuo?- vaig interrogar jo – Durant el matí, va marxar la llum cinc
cops. A la tarda van ser deu. Quan vam sortir de l’escola, els carrers semblaven
rierols! Havia d’anar a música, però em va resultar impossible. Continuava plovent a
bots i barrals.
Vaig estar jugant amb el meu germà petit amb uns dinosaures fins a l’hora de la
dutxa. Encara recordo com els seus dinosaures sempre vencien els meus… Quins
atacs! El meu germà, tot i ser més petit que jo, és un crack intuint les meves
estratègies. - I ara per què em parles dels dinosaures? – va voler saber el Pep.
- Noi, perquè et posis en situació!- vaig exclamar.
- Ahhhhh!- va fer ell.
-Continuo… – vaig fer com si demanés permís- Entre atac i atac, vaig sentir com la
pluja anava caient molt forta i sense parar. “Mare, què està passant?” vaig preguntar
jo.
-No ho sé fill- va contestar la mare amb cara preocupada.
Ja era l’hora de sopar. Aquella nit vam menjar puré de verdures i truita a la francesa.
-Suposo que aquesta part també és per posar-me en situació- va interrompre el Pep
per desena vegada.
-Segueixo…Estàvem menjant quan, de sobte, el meu pare va dir “És el primer cop
que veig ploure tan fort!”.
-Jo diria que també! Això ja havia passat abans i va acabar malament- va replicar la
mare.
Quan vam acabar de sopar vam anar a dormir i l’endemà…
-I l’endemà que?-va preguntar en Pep amb interès. - L’endemà ens va despertar la mare i ens va dir que no teníem llum. A mesura que
va anar passant el matí ens vam assabentar de la desgràcia que havia passat al
nostre poble. Tot el que estava al voltant del riu o havia desaparegut o havia quedat
destrossat. La mare ja ho havia dit durant el sopar…Els nostres veïns i veïnes
d’aquella zona ho havien perdut tot. No tan sols hi va haver destrosses materials
sinó que també hi van haver cinc desapareguts i un mort.
La gent del meu poble va sortir a col·laborar i ajudar. Malgrat la desgràcia, vaig
veure la solidaritat d’un poble unit i em vaig sentir orgullós de formar-ne part.
Sniff, sniff es va sentir.
-Pep, que plores?- vaig preguntar.
-Noooo, no pas- va respondre ell- Continua si us plau. - Amb el temps, la carretera, les cases, el pont… tot s’ha anat arreglant. Ara bé, les
persones que van perdre la vida, la por que vam passar tots i totes, la tristesa que
es reflectia en les nostres cares… encara continuen presents en un racó del nostre
cor. Això no hagués passat si haguéssim cuida’t tots plegats del nostre entorn…
Sniff, sniff es va tornar a sentir.
-Pep, mira’m. Que plores?- vaig insistir jo.
-Sí- va afirmar ell amb llàgrimes als ulls -Em sap greu haver-te dit que cuidar el
planeta és una tonteria. No ho tornaré a dir més.
El Pep va necessitar escoltar aquesta terrible i trista història per canviar d’opinió. No
siguis com ell i recicla, reutilitza i redueix, en definitiva: CUIDA EL PLANETA.
