La germana petita del pare era, per nosaltres, com una germana gran. Vivia a casa, es deia Filomena.
Aleshores era habitual compartir la vida tres generacions, padrins, pares i fills. La Tia treballava a
casa fent guants de pell fina. Els cosia a mà; eren molt bonics. Deia que eren per la gent rica, i devia
ser així perquè nosaltres no en teníem de guants de pell.
El primer que va comprar amb el que guanyava va ser una “ràdio” de làmpades. El seu sou era l’únic
que entrava a casa, car la família vivia de la feina del camp i del bestiar que teníem a la masia:
conills, gallines, ànecs, porcs, cabres, coloms… pel consum. Una mica com l’Arca de Noé.
La Tia es va casar amb el Xavier de Vallclara. Va marxar i ens vam quedar sense Tia i sense ràdio. Ella
venia tot sovint a veure’ns, la ràdio no. Nosaltres ens hi havíem acostumat. L’oncle Josep, germà de
la mare, va fer un curs per correspondència de “Ràdio Maimo” i ens en va fer una per nosaltres.
Vet aquí que un dia es va fer saber que arribava la “televisió” al poble*. Tothom va fer cap a la plaça
de l’església a davant de cal Fonoll i allí vaig veure per primera vegada un aparell amb pantalla que
donava imatges en moviment, com al cinema. Vam quedar astorats.
Es deia que la ràdio desapareixeria. No ha estat així. Han coexistit i tanmateix la ràdio s’ha quedat
per alimentar la imaginació, per ajudar-nos a pensar i aprendre. Per molts i per mi ha estat un fidel
company de camí.
*El 1959, el dia 14 de juliol, arriba la televisió a Catalunya, a Espanya hi arribà tres anys abans, però
només es podia sintonitzar a Madrid
