Aquesta setmana la directora del CAP de Montblanc, Laura Ruiz de Porras, ha explicat com s’ha de combatre la pandèmia amb diversos col·lectius que requereixen actuacions diferenciades. Aquest és l’escrit en què parla dels diferents col·lectius, a diferents solucions:
En la lluita contra les epidèmies tenim, bàsicament, tres objectius on actuar: la font de contagi, el mecanisme de transmissió i l’hoste susceptible a qui cal protegir. En les malalties transmissibles respiratòries que es transmeten de persona a persona fonamentalment per via aèria, els tres objectius, font de contagi, vector de transmissió i possible malalt, són éssers humans i una mateixa persona pot ser les tres coses en diferents moments. Per tant les actuacions sobre aquests objectius tenen sempre unes limitacions ètiques i poden reportar unes conseqüències i unes repercussions personals que les condicionin. Des d’un punt de vista epidemiològic, les persones, per tant, han de rebre un tracte diferent segons en quin grup i quin moment es trobin, cercant -en tot moment- el millor tant per la societat, com per ells mateixos. Tenim els següents col·lectius que requereixen actuacions diferenciades:
Convalescents recuperats.
Aquests requereixen disposar de la certesa que han superat del tot la infecció i, tret que sorgeixi evidència en sentit contrari, considerar-los immunes i, per tant, aptes per a qualsevol activitat laboral, acadèmia, esportiva, etc.
Cal, però comprovar la seva condició analíticament i poder disposar, per tant, dels tests fiables necessaris per a tot aquest col·lectiu, que anirà creixent les setmanes vinents. Per a ells s’ha pensat el denominat passaport epidemiològic que, malauradament, s’ha entès més com una estigmatització que com un visat que atorgui drets de mobilitat sense limitacions. L’esperada immunitat de grup que ha de posar fi a l’epidèmia, a falta de vacuna, la proporcionarà aquest col·lectiu. L’ús de test serològics IgM i IgG anti-SARS-COV.2 permetrà incrementar el seu nombre amb la incorporació al grup dels asimptomàtics que ja han superat el contagi.
Hostes vulnerables.
És a dir, persones fins ara no infectades i, per tant, susceptibles de contraure la malaltia. És el gran gruix de la societat i el col·lectiu que hem estat protegint amb el confinament massiu.
Quan s’aixequi el confinament massiu i fins que no es comercialitzin vacunes eficients o no disposem d’una suficient immunitat de grup, caldrà seguir protegint aquest gran col·lectiu amb mesures físiques i socials que evitin la propagació del virus. Dificultarem que el SARS-COV.2 trobi vectors de transmissió que el difonguin socialment amb l’ús generalitzat de la mascareta, amb la prohibició d’aglomeracions i de grans concentracions de públic, especialment en locals tancats, amb el control d’aforaments de locals públics i mitjans de transport i amb el manteniment de l’anomenada distància social, de fins a 2 metres en persones que parlen, que es poden reduir a la meitat si estan en silenci i que s’han de doblar si tussen o esternuden.
L’aixecament del confinament no podrà ser global i uniforme per a tothom. Caldrà seguir protegint els malalts de risc que tendeixen a desenvolupar formes més greus de malaltia per motiu d’edat o per comorbiditat (patologies prèvies que predisposin a la complicació); aquests haurien de ser els darrers en sortir del nou confinament selectiu.
Un altre subtipus diferenciat de les persones vulnerables són els anomenats contactes, persones que han conviscut amb infectats i que corren un gran risc de contagiar-se. Aquests requereixen un seguiment clínic sistematitzat en aïllament (confinament selectiu) per tal de diagnosticar precoçment si s’infecten i si emmalalteixen. En el primer cas el test PCR-COVID.19 és l’element clau de diagnòstic d’infecció, mentre en el segon la radiografia de tòrax i altres estudis clínics ens ajuden en el diagnòstic de malaltia.
Les noves tecnologies de la comunicació com els smart phones amb bluetooth ens poden advertir de forma retrospectiva d’exposicions de risc esdevingudes dins del període d’incubació, que ens incloguin en aquest grup i ens obliguin a prevenir-nos, però de moment les reticències socials i la por a perdre la intimitat en la llibertat de moviments, dificulten la seva implantació massiva.
Infectats.
Persones que ja s’han contagiat, alberguen el SARS-COV.2 i, passat el període d’incubació, ja el propaguen. Poden ser asimptomàtics, malalts simptomàtics o pertànyer a un grup entremig que denominem oligosimptomàtics, és a dir amb pocs símptomes als quals no li donen importància o que no relacionen amb un possible COVID.19 i pels que no consulten a cap metge.
En principi tots els infectats són asimptomàtics i contagien des de dos dies abans de l’aparició dels símptomes. Amb el temps alguns segueixen sense desenvolupar símptomes i són aquests els que tenen una transcendència epidemiològica de primer ordre, per la qual cosa cal detectar-los aviat. Països que han fonamentat la prevenció de la pandèmia en la detecció d’aquest col·lectiu han tingut resultats molt satisfactoris, estalviant-se el desgavell econòmic provocat per confinaments massius llargs, però per poder-ho fer els hi ha calgut disposar dels tests diagnòstics (PCR-COVID.19) necessaris.
Tots els infectats són vectors de transmissió, però els asimptomàtics, tret que estiguin confinats, ho són en una dimensió social, ja que, ignorant la seva condició, contaminen l’entorn. Per contra, si estan confinats, contaminen el seu domicili i, si contagien, ho fan a familiars que, a la vegada, hauran estat sota control i seguiment com a contactes.
La prevenció secundària cerca evitar que els infectats desenvolupin la malaltia o, si més no, que presentin formes greus de la mateixa. Per fer això, però, cal tenir ben seleccionada la població de risc i no escatimar cap test diagnòstic en la seva avaluació, quan calgui fer-la, davant de malalties cròniques que predisposin a complicacions del COVID.19, així com en malalts senils.
A més del confinament selectiu i del diagnòstic precoç que han de proporcionar els esmentats test, aviat el col·lectiu d’infectats sense malaltia podrà beneficiar-se de nous recursos terapèutics. Quan s’acabin els estudis clínics endegats, podrem disposar de quimioprofilaxi preventiva o immunoteràpia procedent de sèrum de convalescents, per tal d’impedir l’evolució de la malaltia o que ho faci cap a formes més benignes.
Un cop establerta la malaltia, els pacients, a més de víctimes, continuen essent vectors. Però els ingressats ja no tenen la repercussió epidemiològica dels asimptomàtics, ara poden contagiar professionals (això és molt evident en personal hospitalari) o, si no es prenen les mesures adients, a altres usuaris (això és ben visible en les residències geriàtriques). Aquí, a més de vetllar per la seva recuperació òbviament, cal prendre mesures per evitar aquests contagis nosocomials i garantir una alta sense reservori de virus.
La clau per poder atendre aquests malalts degudament i millorar la letalitat de la COVID.19 és aconseguir que no se saturin els serveis assistencials, el nombre de llits i les places disponibles de crítics, incrementant -d’una banda- els recursos disponibles tal com s’ha fet i contenint la demanda –de l’altra- amb mesures epidemiològiques com el confinament de la població.
Ara cal procedir amb seny i cautela per tal de no recaure en aixecar aquest confinament massiu.
