El safareig
Em sembla que casa meva va ser de les darreres a tenir aigua corrent a l’Espluga. Penso que devia ser perquè passàvem la major part de l’any a la Masia. Allí ja ho teníem resolt, tant a la cuina com per beure i rentar. Teníem dos safarejos.
Al “Poble” (així anomenàvem l’Espluga), quan s’acabava l’aigua que baixàvem de la Masia, l’anàvem a buscar a la font del Castell. En això érem igual que els senyors “Menacho”, amos de la Masia on fèiem de masovers. Ells bevien aigua de la “Font de l’Oca” tot l’any. El pare els hi enviava a Barcelona per mitjà del “recader” de la Plaça de l’Església, en unes garrafes de vidre folrades de palla i protegides dins d’unes cistelles fetes de tires de ferro.
La mare rentava la roba al safareig de la Font Major el dia que tenia previst. El meu germà Josep Maria i jo l’acompanyàvem amb els cistells de roba abans d’anar al col·legi.
Al migdia, en sortir d’escola, passàvem pel rentador on recollíem la bugada neta i escorreguda, la portàvem a casa i la pujàvem al terrat on la mare l’estenia. A la tarda l’ajudàvem a plegar la roba i els llençols.
Al rentador hi feien bugada les dones en un ambient tranquil, ple de normalitat i a mi em semblava alegre i festiu. Era el lloc de trobada de les dones on parlaven de tot, mentre feien “safareig”.
A la Font Baixa hi ha un altre rentador, en aquest hi anàvem a jugar amb els nens del Capuig i del Castell, tot passant per la “Mina dels moros”. Aprofitàvem per collir fulles de morera per alimentar els “cucs de seda”.
