Això de la immigració ens costa, s’ha d’admetre. I això que moltes i molts som fills d’aquells moviments forçats o necessaris de fa unes dècades per buscar una vida millor. Però la interculturalitat del món, a vegades ens supera. Però també la tragèdia dels altres. La mort del petit Julen al pou de Totalán, en canvi, ens ha omplert hores i hores de ‘cotilleo’ i especulacions. Hem convertit el drama d’una família en un espectacle televisiu, sense pensar que cada dia moren al món molts més Julens, d’aquí i d’allà, en hospitals i en trinxeres, malalts i a les carreteres, o intentant creuar el mar. La mort d’un nen és en sí una de les pitjors tragèdies humanes. I la mort del Julen, sens dubte, ha de ser plorada per tots aquells que l’estimaven i pels que se’n sentin part.
Però siusplau, plorem també per tants fills i filles que moren, dia a dia, sense tenir l’oportunitat que un Govern sencer posi al seu abast tota la infraestructura que calgui. Imagineu que cada nen malalt de càncer tingués a l’abast els diners que s’han destinat per intentar salvar el Julen? Imagineu que cada menor migrant que fuig no acompanyat del seu país en guerra o en pobresa, pogués disposar de tots els vaixells i avions necessaris per fer el trajecte? Impossible, oi? I en qualsevol cas són aquí.
Molts d’ells arriben a terres catalanes imaginant un somni europeu que no es compleix quan toquen terra. I malgrat tot, volen seguir amb seu destí. I ara formen part del nostre dia a dia. Sabeu? Difícil és no imaginar -pels que som fills de la immigració- aquell moment en què els nostres avis arribaven a Catalunya en tren, carregats de farcells i caixes, de pors i temors. Arribaven sense res i es posaven a viure sense condicions en qualsevol racó. I per sort als nostres pobles, molts catalans van ajudar-los com van poder, donant-los feina o un lloc per viure.
Als anys 90, el nou episodi migratori ens sorprenia amb el retorn a Espanya d’un conjunt de cultures llunyanes. Primer els musulmans, que són part de l’ADN de tants a la nostra península però que ens generen un rebuig fàcil només de pensar que pensen i creuen diferent que nosaltres.
Després els nostres pobles i ciutats s’omplien de gent diversa d’arreu del planeta, creant alhora una societat plural on la diversitat s’ha convertit en el nostre dia a dia. I ara que ho hem hagut d’acceptar, només ens queda resoldre els greus problemes que omplen encara les boques alienes i els pensaments racistes, més vius que mai. L’arribada dels MENA a l’Espluga ha de ser, i així ho penso, un nou repte social que tenim com a poble per posar un gra d’arena a una tova platja de sorra als peus de les barques que els han portat fins aquí. I malgrat els tristos comentaris que de vegades sento, m’alegra pensar que certament com a poble ho sabrem arreglar. I així és, que un cop més som exemple i com tants cops hem fet, desenes de persones barrinen i es mouen per donar a aquests joves tantes il·lusions noves com les que tenim nosaltres. Perquè només així seran lliures com a persones quan també assoleixin la seva llibertat com a ciutadans del món.
