Dijous vaig baixar al pati de l’institut amb els alumnes de quart perquè havien de fer unes fotografies per un projecte de lectura. El pati és tancat i cada grup es posava en un lloc diferent, de manera que no podia controlar-ho tot. Vaig veure uns companys meus que s’havien assegut al pedrís (de ciment) que voreja la pista i vaig decidir fer el mateix. Però les cames em penjaven i havia de baixar massa el cap per mirar el portàtil, així que vaig canviar de posició: vaig baixar del pedrís i em vaig asseure al terra de la pista, vaig recolzar l’esquena, vaig doblegar els genolls, vaig col·locar-me el portàtil a les cuixes i, sense perdre’ls del tot de vista, vaig començar a treballar al sol.
Em vaig haver d’arromangar perquè tenia calor (portava una dessuadora, tenia por de passar fred, sense jersei). Una estona més tard, ells van anar acabant i venien cap on era jo. En cosa de tres quarts d’hora, estàvem tots asseguts al sol explicant-nos, primer, el que havien fotografiat i, després (i molt millor) teníem una conversa lleugera sobre què decidirien fer l’any que ve, quan acabessin l’institut. L’endemà, en sortir de la dutxa, em vaig veure la cara una mica vermelleta i vaig pensar “clar, el sol d’ahir!”.
Diumenge em vaig despertar a una hora decent i vaig començar els meus rituals matinals (i banals, també, no us penseu!). Com que per un d’ells necessitava llimona i les llimones eren fora, al terrat, em vaig disposar a agafar-la. Quan vaig obrir la porta que hi accedeix des de la cuina, vaig notar l’escalfor del sol del matí, magnífic, però vaig pensar “a fora segur que fa fred, a aquesta hora”.
Anava amb pijama i una bata, encara, i me la vaig estrènyer per resguardar-me d’un fred que no feia. Quina sensació més agradable sortir al terrat al matí i notar que podia esmorzar al sol de principi de primavera. Vaig acabar els rituals, em vaig preparar un te, vaig agafar uns croissantets que havien sobrat del dia anterior i vaig sortir a la taula del terrat a esmorzar. I quin gust, aquella escalfor i aquella tranquil·litat de diumenge al matí!
Fa dues setmanes, dissabte a la nit, érem al Fortuny, a Reus, a escoltar, veure i viure un altre concert d’Els Pets. Feia anys que no els veia i justament ara han tret un disc on m’he vist unes quantes vegades i que em feia il·lusió sentir en directe i compartir amb persones que també feia temps que no veia i algun amic.
Sentir i cantar com si s’acabés el món “S’ha acabat”, “La vida és bonica però complicada”, “Agost”, “Com anar al cel i tornar”, “Jo vull ser rei” o “No vull que t’agradi aquesta cançó” va ser una sensació comparable al sol de la pista i a l’esmorzar al terrat. Va ser un grapat de records de primeres vegades reconcentrades, com qui té amnèsia i té la sort de sentir la sensació de menjar-se la primera maduixa de l’any cada vegada que menja maduixes.
Sí, no us esteu equivocant, esteu llegint, el meu article anual amb protagonista inanimat: les maduixes, la primera maduixa de l’any, en concret. En realitat, però, com que fa uns anys que espero uns mesos a menjar-ne perquè sé que més endavant n’hi ha de millors, enguany havia de buscar la sensació de mossegar la primera maduixa en altres sensacions. Perquè si una cosa sé, és que sento el mateix en aquella primera mossegada, que el primer dia de sol de primavera, que el primer dia d’esmorzar al terrat, que el primer dia que vaig a caminar, no em cal portar jaqueta i puc sentir l’airet de Milmanda o de Sant Josep als braços, que el primer vermut al sol, la primera cirera a finals de maig o el primer préssec d’estiu.
Quan ja han passat les primeres vegades vitals (encara que ja sé que me’n queden algunes per arribar, i d’importants), les primeres vegades de cada any, aquests rituals, tot i que banals, com he dit abans, em fan sentir viva. M’agrada ser-ne conscient, pensar-hi i somriure recordant-los. I per això, any rere any, entre febrer i març, parlo de la primera maduixa, del primer despertar.
