El supermercat és una bona escola de vida. L’altre dia hi vaig pescar una conversa il·lustrativa mentre cercava una llauna de tonyina escabetxada: “Hola Pepa, com esteu? Què fan, els teus fills, de casats?” “Oh, la meva filla! Quina sort que ha fet! Té un marit que val el seu pes en or! Fixa’t: li ha regalat un cotxe moníssim i tantes joies –de les bones, no pensis!– que talment sembla l’aparador d’una joieria! I n’és de bo! I carinyós! No deixa que la criada li serveixi l’esmorzar al llit i és ell en persona qui li porta cada dia… Diu que així la noia descansa i no cal que s’aixequi almenys fins al migdia. Quina joia d’home! En canvi, el meu xiquet…” “Com li va, al teu fill?” “Doncs mira: una desgràcia, pobre noi, ves que et dic! Amb quina arracada de bacona ha anat a casar-se! Mai no està contenta, ni després que li va comprar un cotxe preciós ni de cobrir-la de totes les joies que vol! I n’és de gandula…! S’està arrepapada al llit fins al migdia i no fot ni brot! Tot ha de fer-ho la criada… O ell! I n’és d’exigent, la molt pòtola! S’està al llit fins al migdia i no s’aixeca per donar-li l’esmorzar al meu pobre fill i exigeix que sigui ell qui li pugi la safata…! Un esclau, ves que et dic…”
Ja ho diu la dita castellana: “En este mundo traidor / nada és verdad ni mentira / todo es según el color / del cristal con que se mira”. Ah, la saviesa popular, si n’és de sàvia! Perquè el color amb què observem la realitat depèn molt de la formació que hem rebut, del punt de vista sobre les coses que ja tenim format, una opinió que sovint es basa en prejudicis i actituds prèvies… no sempre positives. Llegia l’altre dia unes paraules de l’astronauta Donald Pettit que, em sembla, resumeixen prou bé el que vull dir: “A una edat molt precoç ens assentem en les creences que ens formen el caràcter, i després les experiències que vivim al darrere, per extraordinàries que siguin, les interpretem de tal manera que consolidin aquelles creences”.
¿Això vol dir que no podem evolucionar, que no sabem adaptar-nos a la realitat –única veritat real– ni podem mirar la vida des d’una perspectiva nova i diferent? Penso que el postulat remarca efectivament el difícil que és modificar el punt de vista, però també vol dir que és possible de capgirar-lo mitjançant un procés educatiu adient. D’aquí la gran importància i la transcendència social de la tasca dels mestres i educadors. I del respecte que mereixen tots plegats.
La família, l’escola, les relacions socials resulten decisius i essencials. Com també ho són els mitjans de comunicació de masses. Per això la perillositat dels mitjans sense gaires escrúpols. I els riscos que tenen les xarxes i l’aplicació de les noves tecnologies modernes en la formació d’idees i mentalitats –i, no menys important, en la distorsió, que condueix fatalment a l’aïllament–, sobretot en la formació i solidificació dels processos cerebrals dels més petits, massa tendres encara per saber cercar amb prou maduresa les respostes que els caldrà donar quan siguin persones adultes als reptes d’una societat que evoluciona i canvia a velocitat de llampec.
Diuen que el cervell humà és capaç d’adaptar-se a qualsevol canvi o novetat evolutiva, per complexos que siguin. El risc per a l’adaptació està en la rapidesa amb què els canvis se succeeixen i s’encavallen. I la societat on vivim –en especial la occidental– es mou a un ritme tal que aquell procés d’adaptació pot veure’s greument amenaçat. De fet, els que ja tenim més cabells blancs que de color –o que ja n’hem perdut més dels que conservem– avui ja som allò que se’n diu «analfabets funcionals» en tot el referent als ginys actuals. Almenys això és el que em passa a mi, que per a aquestes coses sóc un troglodita tan monumental com el Gorg, el gegant de la cova de la Font Major. Tot sigui dit des del respecte que mereix la còrpora immensa d’aquest personatge.ucceeixen i tant,a tasca de alitat, luna de tonyina escabetxada:
