He obert aquest document tres vegades en els últims deu minuts. L’he deixat perquè se m’ha il·luminat el mòbil i perquè cada vegada que m’hi poso em passa el mateix: començo a notar una mena de pessigolles calentes a la panxa, m’adono que hi tinc coses per digerir, les mateixes pessigolles em baixen per les cuixes, cap als talons i començo a moure els peus d’aquella manera que molesta tant, com d’abans d’entrar en escena o de fer un examen oral, ja sabeu què vull dir. Després tornen a pujar i es queden a les cuixes, al baix ventre, i van passant, una altra vegada cap a la panxa, cap al pit i cap als braços, que em pesen i em costen de fer servir, que fan que no domini les tecles com m’agradaria i que hagi d’esborrar una lletra de cada dues paraules i l’hagi de tornar a escriure. El cap el tinc clar, sé què vull dir però estic nerviosa, molt nerviosa. I això que ho estic escrivint, que no tinc ningú davant, que no he de posar cap cara ni he de mostrar res. Em noto els pulmons, molt fort. El cor em va molt ràpid, els ulls enfoquen i desenfoquen perquè estan pendents del cervell, el controlen, no el deixen escapar, si ho fessin, no podria.

No sé quantes vegades he sentit el mateix en l’últim any i mig. Sé que alguna ha sigut per altres qüestions, mil vegades més agradables: els exàmens d’oposicions, l’entrada al jutjat, l’inici del pregó de Festa Major i potser alguna altra cosa que ara mateix no recordo. Els nervis, aquesta mena d’estat de merda, serveixen per treure coses, per preparar el cos i la ment per dir allò que costa, per enfrontar-nos a allò que ens imposa, a vegades dolorós, a vegades trist, a vegades feliç, però sempre profund. Els nervis ens acompanyen i ens empenyen a poder fer allò que necessitem fer. Ens posem nerviosos quan algú ens avalua, sigui de la manera que sigui, i quan diem “t’estimo”, per més bonic que sigui el moment.

Porto una setmana nerviosa o un any i mig. El diumenge a la nit llegia el cas del mossèn pederasta de Constantí i plorava, plorava molt. Dilluns em despertava amb Corvus, d’Els Pets. Dimarts sortia l’arquebisbe encobridor dient que “no era tan greu”, dimecres potser sortien dos casos més, o tres, o trenta. Dijous compartia una tarda esplèndida de conversa profunda amb la Gemma i divendres explotava una altra vegada. I seguiré explotant fins que no ho tingui completament acceptat.

Perquè acceptar que has patit un abús no és tan fàcil, no-senyor arquebisbe. Primer has de ser conscient que “allò” que et rondava per la memòria va ser-ho, que va passar, que no t’imagines res, després has de transformar els nervis amb força per dir-ho, l’has de plorar, has de trobar la gent que t’acompanyi en el procés de treball i acceptació, has de treure’t de sobre el fàstic, la maleïda culpa i la vergonya que, tot i ser com ets i pensar com penses, t’han acabat envaïnt la vida sexual i afectiva, has d’indignar-te, pensar que ja ho tens fet i tornar a plorar. I anar transformant-ho tot en força. Jo he tardat 18 anys en treure-ho (en faig 30 demà). Fa un any que ho vaig fer, ho he explicat a unes deu persones i encara em poso nerviosa quan escric i tinc ganes de vomitar quan en sento altres casos. El meu sexe es va desmuntar i l’estic reconstruint. I a mi “només” em va tocar, no-senyor. La gravetat d’un abús a un menor (i a un adult), vingui de l’Església, de l’escola, de casa o d’on sigui, la decideix qui la viu perquè és qui l’ha d’acceptar, superar i transformar. I la resta que l’acompanyi, que ho denunciï, que li doni suport, però que no ho jutgi, siusplau, que no ho jutgi. Destapant-ho, traient-ho d’aquell lloc tan greu, tan fosc i tan íntim i amb l’escolta i la mirada respectuosa de totes les persones amb qui ho he compartit, m’he fet forta i m’hi faré més. Ens hi farem.