Andreu Morta

“Déu va passar-hi en primavera, i tot cantava al seu pas…”

Un dia vaig presumir de xarnego davant del senyor Coll i Alentorn. “Ah, sí? –va direll– i això?” “Soc fill de pare berguedà i de mare alacantina”. “D’on, d’Alacant, és la teva mare?” “De Dolores”. “Doncs no ets xarnego! –replicà taxatiu, aquell savi que mai presumí de ser-ne– Dolores es deia «Les Maixades» i era dins l’àrea catalano-parlant. Va ser el cardenal Belluga qui, amb el seu «Plan de Pias Fundaciones», va estendre la colonització incorporant-hi gent murciana i de parla castellana”. Vaig recordar que la mare, quan deia que era de Dolores, afegia «o la Majà», sens dubte una versió castellanitzada del topònim primitiu.

La mare era sastressa i cosia americanes i abrics a casa. Malgrat tot el que havia passat –vídua als trenta anys i la duríssima postguerra– sempre cantava fent cor amb la Rosario, una noia madrilenya que l’ajudava. Simbiosi perfecta. I divertida, perquè eren dues en castellà d’origen entonant juntes el poema d’Àngel Guimerà per a la sardana «La Santa Espina», d’Enric Morera: “Som i serem gent catalana / tant si es vol com si no es vol, / que no hi ha terra més ufana / sota la capa del sol…” La cançó m’era, doncs, prou familiar i el fet em va semblar natural.   

Però una cosa és cantar-la a casa i una altra, molt diferent, sentir-la interpretar, per primer cop i alhora, a tres de les millors cobles –si la memòria no em traeix eren La Principal de la Bisbal, la Montgrins i la Selvatana–. Va ser, crec, pel maig de 1957 en l’aplec junt a l’ermita preromànica de Sant Feliuet de Vilamilans (entre Rubí i Sant Quirze del Vallès). Només refilar el flabiol, l’impacte emocional fou enorme. Hi havia qui ni tan sols ballava: genolls en terra i braços en creu… plorava. També els corrien les llàgrimes galtes avall als balladors, que trenaven la dansa amb unció gairebé religiosa i mussitant pregàries: des del 1939 aquella sardana havia patit la dura interdicció franquista. Divuit anys de silenci i de prohibicions saltaven pels aires enmig d’un esclat gojós de llibertat.

I a què ve això, direu, oi? És que el record m’ha brollat en sentir el «paratxutista» rebotat de França que ens propicien «can Puente Aéreo», el Círculo Eqüestre, el Real Club de Tenis i altres reductes irredempts de la «zona nacional» barcelonina. Deia l’ínclit «gavatx» que a la capital catalana “la gent té por de parlar en castellà”. I basava l’afirmació en la confidència d’una –una!– senyora de Ciutat Meridiana. Xato, això sí que és xiripa, tio! Escoltes (?) això precisament en un lloc on per topar algú que parli català necessites la llanterna de Diògenes! Universalitzar a tot un país el que diu una sola persona! Quin rostre tens, paio! 

Així demostres el coneixement que tens de la urbs que pretens governar? D’on ho treus, això? T’han venut –i ho has comprat, que tu no en tens ni idea– les suades «fake news» (així anomenen ara a la mentida) germinals del partit que t’agombola, el qual sosté, sense enrogir-se que, a Catalunya, el castellà és perseguit, prohibit i en risc d’extinció. Fal·làcies ideades i sostingudes pel «Foro Babel» del 1981 i avui pels hereus d’aquella «boutade» emparada sota paraigües aznarencs i borbonesos. Malgrat «ells», però, seguirem acollint, seguirem ajudant i seguirem barrejant-nos. Com hem fet sempre els catalans. Malgrat «ells».