Qui no es pot valer de les dues mans, o a qui manca un braç és un manc , també dit manxol.
Doncs bé, el món actual és ple de manxols. No poden servir-se de les dues mans, perquè una la tenen ocupada sostenint o manipulant el mòbil. La hi tenen ocupada des que es desperten fins que acluquen els ulls a la nit.
De seguida imagino els disconformes, que al·legaran que ells són propietaris del popular giny, però no en són esclaus. M’agradaria comprovar quants dels protestataris han mentit.
Aclarim-nos: pocs atuells han estat tan importants com el mòbil. Si una família cau amb el cotxe per un pendís i els ocupants queden ferits, és improbable que ningú els descobreixi, i gràcies al mòbil poden avisar. En d’altres múltiples circumstàncies d’urgència o de perill ( cas de gent coberta per la neu , avís d’incendi, assistència sanitària ) el sistema de comunicació instantània és valuós.
El panorama es complica quan hi entren les notícies, les caricatures, els missatges ben sovint ociosos, les consignes destinades a captar adeptes, els acudits, les bromes de mal gust, les amenaces, la pornografia, i més variants ; les piulades i els whatsapps volen com milers de milions de papallones; si els missatges de tota llei enviats a l’espai fossin de paper, no veuríem el sol i les turbines dels motors dels avions s’embussarien.
Les persones, doncs, rebem molts de missatges; obrim, esborrem, tanquem, hem perdut cinc o deu segons. Això es repeteix sovint durant el dia i fins ben de nit, calculeu quant de temps i potser de desatenció a una feina que us tenia obligats heu perdut . La mainada té mòbil, i els veureu ditejant sense parar, de vegades una colla de xicotes i xicots que sembla que haurien d’estar parlant, plaguejant, discutint, rient, en canvi estant agrupats però cadascun absort per tot allò que li està servint el servidor de la pantalleta. Milions de milions de fotografies en sa majoria inútils són “tirades” i esborrades en gran part. Però mentrestant, si han sortit a gust del consumidor es transformen en missatges.
He parlat de manxols. Atenció als esguerrats totals: avui em barrava el pas de la voravia una esvelta jove mare que amb una mà sostenia la barra del cotxet d’una criatura de mesos i amb l’altra mà aferrava el mòbil que estava mirant. Per tant, estava indefensa, les dues mans lligades a afers importants. Una segona criatura seva,una nena de potser tres anys, anava per lliure, la mare no la veia. Jo sí : la menuda agafava de terra tots els petits plàstics de llamins o galetes llançats per altri. Un perill d’infecció? No tanta com la que la sotja quan d’aquí dos anys tindrà, ella també, el seu mòbil.
