“Ens volen enterrar…però no s’adonen que som llavor” diu el senyor Whatsapp. I un nét em diu que ja fa temps que la frase corre per la xarxa. Però l’aprofito perquè la trobo escaient per encapçalar aquesta carta a Carme Forcadell que escric el mateix dia que, ara fa un any, va entrar a la garjola acusada, d’un munt de barbaritats:
“Molt Honorable Senyora. Els caps pensants d’aquesta revista s’han proposat de fer-vos-la arribar cada mes, una idea que aplaudeixo cordialment. Així que aprofito aquest paper per deixar negre sobre blanc algunes reflexions, amb l’esperança que us ajudin a purgar l’empatx de mitjans cavernícoles que us vau haver d’empassar en paper, imatge i so en el temps –massa temps– que us retingueren segrestada entre reixes llunyanes. Des d’aquesta humil finestra voldria fer-vos arribar un mot d’ànim, d’agraïment i de consol.
D’agraïment, perquè soc conscient que si sou on sou és perquè escoltàreu el nostre clam i perquè vàreu intentar de fer el que us demanàvem milers de catalans en les manifestacions més potents, més pacífiques i més exemplars que hagin vist uns ulls europeus meravellats –em consta– per tant d’ordre, de democràcia, de civilitat i d’alegria que sempre les presideixen. Per això, quan expliques a algú foraster el calvari que esteu passant, s’horroritzen, no els entra al cap. Veure-us imputada i que us vulguin condemnar per deixar parlar al “Parlament” (on s’ha de “parlar” de tot, sinó?) clama al cel. No, no mereixeu els grillons que us tenallen per una causa construïda maliciosament a partir d’informes tendenciosos i d’arguments dignes d’un film de terror. O mantenir tancats gent de pau com Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. A vos i a ells us ha caigut al damunt l’acarnissament a partir de paraules malèvoles. Com el maliciós «tumulto» llançat sibil·linament pel ministre posat en evidència per l’excel·lent tasca del major Josep Lluís Trapero, un policia heroic avui acaçat sense misericòrdia en considerar delicte l’exemplar compliment del deure i de les ordres de la jutgessa que havia manat de retirar urnes l’1-O sense posar en risc la població. En dies de terror, ell va complir. I ara el pengen!
Per terror, el que escampen alguns energúmens atiats per l’«¡A por ellos!» insensat que llancen les més altes instàncies. Em recorda aquell ominós “¡Habla cristiano!” (i bufetada) de la meva infància. O l’escola on m’obligaven a cantar cada dia el Cara al Sol. (Himne al qual, per cert, els mala peça com un servidor posàrem lletra nova: “Cara al sol te volverás morena / tu novio no te va a querer. / No me importa que mi novio no me quiera: me quiere un requeté. / El requeté me compra caramelos, / la falange roba los dineros. / Arriba, escuadras a vencer / m… a Franco, su hija y su mujer”. I poso “m…” pel respecte que us dec, senyora).
Soc conscient –i en conec d’altres que pensen igual– que, com a poble català que soc, soc tan responsable com pugueu ser-ho vos de la gènesi i el creixement del procés col·lectiu que vivim. I que només puc pagar el vostre sacrifici essent fidel a l’ideal que ens impulsa i cridant: “No esteu sola!”. Tants abusos, tants menyspreus i –diguem-ho clar– tanta espoliació per part d’aquesta Espanya irredempta que mai no ens ha acceptat com iguals, ens fa créixer l’anhel de llibertat i de democràcia. Moltes gràcies per recordar-nos-ho i per exigir-nos compromís i unitat estratègica, tal com també ho exigia Lluís Llach al Pla de Lledoners fa uns dissabtes. Bon any nou, Molt Honorable Senyora. Compti amb mi”.
