L’Espluga de Francolí ha donat el seu adéu particular al barceloní Robert Saladrigas, escriptor i crític literari que va passar molts estius al municipi i que ha mort aquest dilluns a l’edat de 78 anys a causa d’un càncer.
Durant el Ple Municipal d’aquest dijous, l’alcalde de l’Espluga, David Rovira, ha volgut enviar un missatge de condol a la família de Saladrigas i també ha reconegut el seu important llegat literari. Com a escriptor, Robert Saladrigas va tenir una llarga carrera que es tradueix, d’una banda, amb la publicació d’una quarantena d’obres, principalment de narrativa en català, i, de l’altra, nombrosos reconeixements des del premi Joaquim Ruyra, el primer l’any 1966; passant pel premi Victor Català (1970), el Sant Jordi (1991), el Creixells (1992), el Carlemany (1996) o el premi Josep Pla (2004).
D’altra banda, Saladrigas va ser crític literari a La Vanguardia al llarg de quaranta anys. Escriure ha estat la passió de Robert Saladrigas. «M’ha servit per a viure, ha estat un virus. Un virus que ha estat la passió de la meva vida. Des que va entrar aquest virus quan tenia 13 o 14 anys, de fet no me l’he tret mai de sobre», definia.
La seva relació amb l’Espluga va quedar recollida l’any 1999 en una entrevista que va oferir a la revista local El Francolí. Responent les preguntes de Ferran Civit, Saladrigas explicava que quan era petit estiuejava a l’Espluga perquè hi tenia parents i va expressar que «per a mi la font de la Magnèsia fou miraculosa», ja que considerava que l’aigua li va eliminar les seqüeles d’un xarampió.
Saladrigas, el nen que jugava als carrers de l’Espluga
«Era un poble en què es podia jugar veient passar els carros», recordava l’escriptor. Tot i això, es mostrava crític amb l’evolució que va observar a l’Espluga des de la seva infància i va manifestar: «és un poble que ha perdut autenticitat. No es pot buscar en el record. Va passar de ser un poble pagès a ser un poble diluït, no un poble industrial o alguna altra cosa. Vaig a l’Espluga ara i no la reconec». En aquesta línia, considerava que el Casal havia estat l’obra de misèria i de grandesa del municipi, ja que justificava: «Va permetre l’evolució del poble com no ho havien fet altres, però oblidant-se del passat». Del record, remarcava, la llengua pròpia del Capuig, el xipella, no s’hauria d’haver perdut.
La seva mirada del món rural, com de l’Espluga, ressaltava els animals i la pagesia. En l’entrevista, Robert Saladrigas va explicar que «un dia parlava amb en Joan Rendé dels diàlegs increïbles que tenen els pagesos amb les mules i que no diuen res, perquè són onomatopeies. Eren paraules que no significaven res i que significaven molt». Una mula, inspirada en la de cal Sabater, va aparèixer fins i tot en una de les seves novel·les. Finalment, Saladrigas trobava una estampa capaç de connectar amb els seus records a l’Espluga, deia: «Hi ha una imatge que sempre em marca i que sempre trobo quan torno a l’Espluga. Els jugadors de cartes del bar del Casal sembla que hi siguin de sempre. Han passat molts anys i romanen allí».
Descarrega’t l’entrevista a Robert Saladrigas del juliol del 1999 al Francolí
