Malgrat tot, a la Conca de Barberà aquest diumenge es va poder votar. Tot i haver declarat la convocatòria il·legal, haver-la perseguit i dificultat fins l’últim minut i amb tot, també amb l’ús de la violència. Tot i això, que podria ser un parèntesi molt més llarg, a la Conca 11.262 persones van exercir el seu dret a vot.

La jornada de l’1-O comença molt d’hora, dies abans. Fins i tot en la clandestinitat per tal de tenir plans de contingència i esquivar l’ofensiva de l’Estat per frenar el referèndum. Sota les grades d’un teatre, en vehicles de particulars creuant tot el país per transportar paperetes o a les portes dels col·legis, com a l’Espluga, on desenes de joves hi van acampar des de divendres. Incansables, actius, inventius i alguns ingenus però que no hi volien faltar. Tots aquests, com el mateix Govern, lluitant per fer possible una convocatòria que haurien preferit en altres circumstàncies. Un referèndum per a tots, malgrat que molts no l’han volgut reconèixer, era l’oportunitat per dir «No», «Sí» o votar en blanc.

Sota la foscor de la nit es cou tot, tot arriba al col·legi electoral, fins que s’anuncia als centenars de persones que estan a l’escola que «tot està al seu lloc, tot està a punt». Són les sis del matí. La sensació és que tot anirà rodat, la gent es saluda contenta perquè aquest diumenge han decidit «aixecar-se ben d’hora» per fer allò que fa tants anys que esperen, alguns li diuen violentar la llei, d’altres fer el vot de la seva vida.

El dia es desperta lentament, ha plogut i comença amb el cel gris. Fora del col·legi es respira una calma estranya.  La visita dels Mossos d’Esquadra no espanta, la gent s’atura, es fa un silenci i tothom ho observa. Són centenars, a hores d’ara pocs pensen en càrregues policials. Més tard, aquesta sensació s’altera, en una pantalla de televisió s’estan emetent imatges en directe de les primeres actuacions amb força de la policia espanyola. Desenes de persones s’ho miren, atònites. El que veuen no entrava en el seu imaginari, com a mínim pels més joves.

Els col·legis electorals obren les seves portes, a Montblanc puntualment a les 9, a l’Espluga sembla que hi hagi hagut alguna complicació i les votacions començaran minuts més tard. A la resta de la Conca, tranquil·litat. Aplaudiments quan entren els primers votants, es dóna preferència a la gent gran o amb dificultats de mobilitat. Hi ha urnes, paperetes i la gent vota: hi ha referèndum.

Creixen les imatges de violència per part de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional i, de retruc, també augmenta el neguit i la incertesa. Ho expliquem, en directe, a les dues emissores de ràdio de la comarca. A la Conca tot tranquil, pocs s’imaginen que el desplegament policial pugui arribar a l’entorn rural. Les xarxes socials bullen, aquest diumenge és un dels vehicles per fer córrer l’última hora, també per donar ales als rumors.

Tot es trenca. Ara ha sacsejat la Conca. Més d’una trentena d’agents de la Guàrdia Civil es presenten a Sarral, on desenes de persones protegeixen els accessos del Casal Municipal de la Gent Gran. Veïns del municipi intentaran resistir pacíficament per evitar l’entrada dels agents al col·legi electoral. Després de pràcticament una hora bloquejant la porta, relaten els testimonis, finalment els sarralencs desisteixen i alliberen el pas. La Guàrdia Civil hi accedeix, però no hi troba material del referèndum. La resistència ha estat efectiva per als partidaris de la votació, però deixa un balanç de 12 ferits i gent espantada, com per exemple companys periodistes que no havien previst treballar amb aquest material. Al migdia el referèndum es reactiva a Sarral i hi acabaran votant 685 persones (633 «Sí», 35 «No», 16 en blanc i 1 de nul).

Sarral es recupera, però a la resta de la comarca s’encén l’alarma. Creix la tensió i, en determinats moments, hi ha corredisses. Demanen calma, també als qui ho expliquem. Però ara ja hem vist com colpejaven a amics, companys de classe, de feina o coneguts. Han sembrat la por. A l’Espluga un inquiet i incansable Ferran Civit, diputat al Parlament de Catalunya, repeteix: «guanyarem». Té un telèfon a la mà que treu fum, veu les imatges per la televisió i insisteix en el fet que «això ho ha de veure tot el món». En qualsevol cas, la por per imminents arribades del desplegament policial provoca que els col·legis tanquin intermitentment al llarg del matí.

Però hi ha cues, de més d’una hora a Montblanc i a l’Espluga, per votar. El neguit es trenca de tant en tant amb aplaudiments, sigui per una persona gran que ha votat o per la gent que ofereix menjar a la població concentrada des de fa hores. A poc a poc, torna la tranquil·litat al carrer. Mentre que a l’Espluga, en un racó, Ferran Civit segueix amb les trucades, ara a un dels vicepresidents del Barça per tal que s’ajorni el partit de la tarda. El partit es jugarà a porta tancada, Carles Vilarrubí i Jordi Monés dimiteixen.

La calma es consolida al migdia, hi ha gent que abandona l’espai per anar a dinar, però s’insisteix que ningú marxi. L’ambient és molt estrany. No sabem què passarà, la gent segueix votant i les cues es van diluint. En aquest punt arriben pagesos amb els seus tractors, es coordinaran amb desenes de joves que porten tres dies vigilant les carreteres de la comarca, es denominen comissió d’observadors. L’objectiu: alentir el trànsit si arriba la policia de l’Estat. De recursos per contenir l’arribada n’hi ha d’altres: pregons cridant a la mobilització, tocs de campanes, petards o el crit de «carquinyoli» a l’Espluga. I les reaccions eren eficients, sinó que ho preguntin a tots aquells que es van activar en sentir l’esclat d’un petard. Falsa alarma, el Barça havia fet el primer gol en el, denominat, «partit de la vergonya».

De fet, a la tarda a l’Espluga tot és normal excepte d’un moment en què desenes de persones haurien descobert un agent de la policia espanyola infiltrat entre la massa de gent. Altra vegada, corredisses i xiulets. Però res, ja sembla gairebé impossible que impedeixi acabar la jornada tal com estava previst. Per si no era així, desenes de persones amb tractors i vehicles particulars es van repartir per les diferents carreteres d’accés a l’Espluga. Ara sí, tot estava encarrilat i, en veure-ho així, l’alcalde de l’Espluga, quan faltava un minut per les 20h, va voler clamar: «JA HEM VOTAT!».

Són les vuit del vespre, els col·legis electorals tanquen les portes, a la Conca s’ha pogut votar. D’entrada el pla dels pagesos era dificultar la circulació de la policia espanyola, finalment l’accés al poble es va tallar. Els pagesos controlaven l’accés a la vila. Malgrat l’anormalitat de l’estampa, era un dels pocs mecanismes per recomptar els vots amb tranquil·litat. A Montblanc, per exemple, es va apostar per emportar-se les urnes a l’Ajuntament i fer el recompte allà. A la capital de la conca les urnes entraven a ca la vila com si es tractés d’una icona sagrada.

Es demana paciència per conèixer els resultats. De moment ningú es mou, centenars de persones esperant el balanç final del referèndum, una concentració mai vista. Excepte els qui estan fent el recompte, la resta de la gent agafa aire i, per fi, es relaxen. Minuts més tard, nova ovació al carrer, ara pels membres de les meses que surten del col·legi. Es fan públics els resultats, a la Conca el suport del «Sí» s’enfila per sobre del 94 %. La gent celebra dues victòries: el referèndum s’ha fet i ha guanyat el «Sí».

Tot plegat es va escenificar, a l’Espluga, amb la tornada al col·legi de les desenes de persones que havien vigilat i bloquejat l’accés al municipi. La gent els fa un passadís i tothom aplaudeix ben fort, així és com els centenars de persones que prèviament havien pogut votar van agrair la feina dels seus veïns. Ells, majoritàriament joves, duien clavells a les mans i alguna pancarta. En d’altres comptesses electorals s’aplaudeix als líders guanyadors, aquesta vegada tot anava dirigit a gent anònima del poble.

A l’estudi mòbil de la ràdio comença la tertúlia amb representants polítics i de les entitats sobiranistes, al carrer tothom comença a desfilar, porten massa hores a l’escola. Al micròfon, quan ja fa més de 14 hores que xarrem, comencem a escoltar les primeres declaracions plenament relaxades i, a banda de la condemna de les actuacions policials, de satisfacció. Ferran Civit llença un encàrrec als historiadors espluguins, exclamava: «Antonio Carreras i Jordi Roca, us estimo molt, però ja esteu actualitzant la història de l’Espluga perquè aquests dies la gent de l’Espluga han fet història». És llavors quan, amb l’emoció del moment, alguns parlen més del que havien mesurat, així és com alliberen la tensió de tota la jornada.

Els representants polítics i tothom qui passa pel micròfon afirmen, després de la tota jornada, que «ja no hi ha retorn» i que «Espanya ha perdut completament Catalunya».  És evident que en un dia com aquests, i més al món local, és complicat escoltar opinions diferents. En qualsevol cas, molts aquest diumenge van anar a dormir amb la sensació d’haver fet història i amb la convicció d’haver trencat amb Espanya.