Intèrprets: Martina Sancho, Elisenda Rosell, Arnau Ruau Tarrats i Omaima Lakehal.
Convidats: Martina Rodríguez, Gerard Trullols, Rut Teixidor, Minerva Siles.
La preciositat de cada gota. Assaig sobre els secrets que guarda la pluja
1r premi de la categoria D en el XIII Certamen Literari de Tardor (Rut Bru)
Cada dia és diferent, com ho és cada persona i la manera que té d’entendre el
món. Moltes vides, molts canvis i molts futurs. No hi acostumem a pensar, però
el que per a tu pot haver estat el millor dia de la teva vida pot haver estat un
dels pitjors per al teu veí. Tot canvia depenent de la perspectiva amb què ens
ho mirem.
M’agradaria pensar que les gotes d’aigua, els dies que cauen del cel, són
testimonis de tot el que passa a les ciutats, als carrers, als balcons, als
cementiris, a les esglésies, als hospitals… M’agrada la idea que cada gota hagi
estat testimoni d’una història que, segurament, guardarà en silenci per sempre
més. Fins i tot els secrets més ben amagats, són descoberts per les gotes
d’aigua que espeteguen contra les finestres d’una habitació tancada. El silenci
de l’aigua, en aquest sentit, resulta preciós.
És increïble veure com el clima pot afectar les persones amb tanta facilitat; pot
canviar l’estat d’ànim d’algú. La pluja pot fer que un bon dia esdevingui
horrorós. Només pel fet d’haver de tornar caminant cap a casa des de l’institut i
no tenir paraigua o pel fet de xafar un toll sense voler i quedar-te amb els
mitjons xops la resta del dia o perquè has deixat entrar el gos a casa i t’ha
deixat la catifa neta plena de petjades…
He sentit gent dir que la pluja sempre porta desgràcies i destrucció. En part,
tenen raó. I a la Conca de Barberà tenim testimonis que en donen fe. El
tornado i la llevantada devastadora del 1994, l’aiguat del 22 d’octubre de 2019,
per posar exemples recents. Aquesta aigua va portar dolor i patiment als
conquencs i conquenques. L’aigua ha sentit les últimes paraules de moltes
persones, ha escoltat crits i súpliques sense respondre’ls i s’ha emportat vides
quan no tocava marxar, encara. És veritat. Hi ha gent que ha patit i molt per
culpa de l’aigua i no m’estranya que se’ls enterboleixi la ment i que no puguin
pensar en les meravelles que la pluja porta amagades.
Un glop d’aigua pot donar un alè de vida. Les gotes d’aigua sembren vida i
verdor on abans hi havia hagut sequedat. La pluja és vida. Un dia de pluja pot
haver originat moltes memòries i bons records. Les gotes han vist aquella
parella enamorada que ballava sota la pluja al ritme d’un vals que només
existia al seu cap. Han vist aquella boda a la platja, on tots han acabat xops i
plens de rialles. Segur que mai se n’oblidaran. Han vist aquells xiquets i
xiquetes saltar dins d’un toll amb unes botes que els arribaven fins als genolls
mentre els pares se’ls miren en la distància, agafats pel braç i amb un paraigua
massa petit per a tots dos. Han vist aquella parella d’ancians, enamorats
encara, que són al balcó de casa seva, absorts cadascun en els seus
pensaments, hipnotitzats pel compàs regular de les gotes en xocar contra el
terra, talment com els batecs dels seus cors.
Aquests pensaments són els que em fan estimar els dies de pluja de la manera
que ho faig. I tinc la certesa que la idea que ens han inculcat de petits que els
dies grisos són tristos no és certa, perquè en aquests dies també hi ha llum. Hi
ha una escletxa de llum en la qual s’amaguen les persones que tenen els
millors records dels dies suposadament perduts. Les persones que, mentre
cauen gotes d’aigua, romanen fidels a la seva llibertat i senten que sempre
faran el que han desitjat fer, perquè no hi ha dies grisos; només dies per viure.
Aquestes persones són les meves. Aquestes persones són les que estimo i a
les quals entenc realment. Les persones que no senten la preocupació de
mullar-se sota la pluja. Les persones que pensen que cada moment és vàlid,
que viuen i prou. No esperen el dia indicat perquè saben que, tal vegada, no hi
haurà mai un dia indicat.
Qui té la certesa de ser demà aquí?
No facis com quan eres petita, que vas esperar el moment indicat per treure el
paper d’aquelles enganxines que mai vas enganxar enlloc perquè no vas trobar
la llibreta perfecta. Juga-te-la i fes el que sents quan ho sents. Només així
viuràs i sentiràs des del cor. Plogui o faci sol.
El llibre mullat
2n premi de la categoria D en el XIII Certamen Literari de Tardor
Plovia. La Clàudia tornava sola cap a casa seva. Venia de la feina, de la botiga
del poble on treballava de dependenta.
Cada segon que passava, semblava que el cel tingués més ganes de plorar. I
ella també, perquè se sentia massa sola des de feia temps. Aquell vespre de
tardor avançada, no hi havia ningú pels carrers de Vimbodí. Només ella.
Al passar pel costat d’un descampat on havien començat a construir una casa,
va adonar-se que hi havia un llibre de grans dimensions amb la coberta
llampant tirant a terra. Era tafanera de mena; “una tafanera compulsiva, diria
jo”, així que, inconscientment, va decidir recollir-lo i posar-se’l a la bossa.
Uns metres després, la curiositat va fer que el tragués i se’l mirés de més a
prop. Estava força destrossat, però no va poder reprimir l’impuls de fullejar-lo.
Sens dubte, havia passat per moltes mans o havia estat víctima d’un huracà.
Estava desgastat, arrugat, demacrat, tràgicament malmès… En aquell moment,
va notar que una gota li queia amb contundència al mig del cap. Així que va
desar el llibre a la bossa altra vegada i va accelerar el pas cap a casa. S’havia
deixat el paraigua a casa, això que aquell matí ja amenaçava la pluja.
Les gotes cada vegada eren més sovintejades. Era a dos-cents metres de casa
seva quan va notar una sensació rara. Una sensació d’incomoditat, com si algú
l’estigués observant. I resultava ben estrany perquè en aquell carrer tampoc no
hi havia ni una ànima.
Per fi, va arribar a casa. Seguia plovent. Des que s’havia mort el seu gat,
notava la casa encara més sola i trista. Era una casa petita, però a la Clàudia
no li calia res més. S’havia quedat sola al món. Va entrar a l’habitació per
canviar-se de roba. Mentre ho feia, va sentir cops provinents de fora. Eren
massa forts per ser de la pluja o del vent. I va tornar a experimentar l’estranya
sensació de ser observada; però ho va deixar estar.
Era al menjador i, en sec, va marxar la llum. Va buscar el mòbil dins la bossa,
però… “M’he tornat a quedar sense bateria! Com és possible’”. Per sort, havia
comprat dues espelmes per si un dia passava. “Aquests poblets de la Conca
estan deixats de la mà de Déu…”, havia pensat quan s’havia instal·lat a
Vimbodí i Poblet feia tres anys. En va encendre un parell i en va portar una al
rebedor.
Es va asseure al sofà del menjador, a tocar de l’altra espelma, i va ser llavors
que es va recordar del llibre que s’havia trobat pel carrer. El va recuperar i el va
fullejar. “Tot plegat, no puc fer res més”, va pensar. En agafar-lo, va percebre
que alguna cosa no anava bé. A l’obrir-lo, va veure que gairebé totes les
pàgines estaven en blanc, tret de les poques que estaven mullades.
Va començar a llegir la narració que contenien aquelles pàgines. Explicava la
història d’una noia que vivia sola a Montblanc i que, de tornada a casa seva,
s’havia trobar un llibre abandonat pel carrer. Era una nit de pluja. A la Clàudia li
va semblar molt estrany que hi hagués tantes similituds entre el que li havia
passat a ella i el que li havia passat a la protagonista.
Va seguir llegint. Quan era a punt d’arribar a casa seva, a l’entrada del Foradot,
va veure una persona vestida de negre. Li va semblar que la seguia. Ella va
arrencar a córrer, es va girar una altra vegada i, en aquell moment i gràcies al
resplendor d’un llamp, va veure que aquella persona que la seguia tenia un
ganivet a la mà dreta. Cada cop plovia més fort.
Un llamp va il·luminar el menjador de la Clàudia; el temps just per veure que hi
havia una ombra de persona reflectida al terra de la sala. S’havia oblidat
d’abaixar la persianes. “Cada cop plou més fort”, va pensar.
La Clàudia estava més intrigada que espantada, així que va continuar llegint.
Tenia la sensació que la pluja que queia a fora mullava les pàgines d’aquell
llibre, “però això no pot ser”, va pensar, “no té sentit”. Tenia necessitat de
devorar la història. La noia de Montblanc havia arribat a casa seva i, esglaiada,
havia decidit anar-se a amagar a sota el seu llit. S’ofegava de tant com havia
corregut.
En llegir allò, un altre llamp va fer-li veure que l’ombra d’aquella persona
s’acostava cap on era ella. Instintivament, la Clàudia va pujar les escales a les
palpentes i es va amagar sota el seu llit. Llavors va sentir que la vella finestra
es trencava. Una cridòria de vidres feia més ferotge l’escena.
I la Clàudia no es podia desprendre del llibre. Amb el següent llamp va intentar
seguir la història, però no va poder perquè s’havia acabat. La història del llibre
s’havia acabat, però la seva continuava… Fins quant?
Les gotes d’aigua entraven a l’habitació fins a escatxigar-li l’esquena. Ella
mirava en direcció a la porta tancada. De sobte, crac. Va saber que l’ombra
havia obert la porta.
El cicle de la vida
2n premi de la categoría C en el XIII Certamen Literari de Tardor
Has vist mai el mar? Segurament sí. Jo fins fa poc ni tan sols sabia que existia.
Sóc conscient que sona una mica estrany, ara t’ho explico. Soc una gota
d’aigua, sí, com ho sents… Una gota d’aigua. Em dic Ridet i us explicaré la
meva aventura fins arribar al mar.
Tot va començar a la foscor. Diria que a la foscor d’una cova, però no ho sé del
cert. La veritat és que no tinc els records gaire clars perquè tinc molt mala
memòria, però crec que era una cova. Vaig passar molt de temps allà tancada
però no estava sola en aquell indret tan estret i negre, hi havia moltes altres
gotes com jo. Totes eren molt maques i els temps allà amb elles se’m va fer
menys llarg, i això tenint en compte que vam tardar molt i molt en sortir d’allà,
perquè l’erosió que realitzem les gotes d’aigua acostuma a ser molt lenta, la
veritat. Però de sobte, un dia qualsevol, es va obrir una minúscula escletxa en
una de les pares de la fosca cova. Estava entrant llum! No m’ho podia creure,
era el primer cop que notava l’escalfor del sol dins meu. Era una sensació
fantàstica… Però de sobte vaig notar que algú m’estirava per la cama. Era la
Corrent, que em cridava dient: “Va corre, Ridet, que t’estem esperant!”. Jo la
vaig seguir sense pensar-m’ho dos cops. Recordo que vaig sortir i estava
rodejada de plantes, l’exterior era tan bonic! Per situar-vos en el mapa,
acabàvem de crear la font major de l’Espluga de Francolí. Quan vaig veure tot
aquell seguici de gotes passant per aquella mena de caminet gairebé
m’emociono. Aquell va ser un moment fantàstic, m’encantava fluir amb les
meves companyes! Vaig fer una gran amiga que es deia Vida. La vaig conèixer
poc després de sortir de la cova i juntes vam passar molt bons moments.
Els dies anaven passat i cada cop érem més i més gotes formant el que
vosaltres anomeneu “riu”. De sobte, un dia que el cel estava molt trist i
ennuvolat va començar a plorar. Va plorar tant i tant que el seguici de gotes es
va desbordar. Estava molt espantada, no sabia com reaccionar davant
d’aquella situació. Vaig agafar amb força a la Vida i li vaig dir: “Per què estan
totes tan desbocades, Vida?”. Ella em va mirar amb molta por als ulls i va negar
amb el cap. No teníem ni idea de què estava passant. Vam començar a buscar
a la Corrent, ella també semblava perduda. Ens hi vam apropar i li vam dir:
“Corrent, què està passant?!”. Ella es va quedar uns segons en silenci i
després en un to pausat i preocupat va dir:
-Està diluviant -la Vida i jo ens vam mirar, desconcertades, i tot seguit li vam
preguntar:
-I això què vol dir? -la Corrent ens va albirar amb un somriure tendre, però als
seus ulls es podia apreciar com estava molt amoïnada. Va respirar fons i va dir:
-Vol dir que del cel estan arribant moltes companyes noves, i de tantes que n’hi
arriben el nostre harmoniós recorregut es veu afectat i moltes de nosaltres ens
desboquem, provocant una terrible destrucció al nostre pas.
La Vida i jo ens vam mirar aterrides. Llavors la Corrent va afegir:
- Si no voleu debordar-vos agafeu-vos a mi.
Sense que ho hagués de repetir cap cop més ens vam enganxar a ella. Aquell
dia va ser la pitjor experiència de la meva vida. Per sort, quan tot va acabar, la
Vida seguia al meu costat.
Anaven passant els dies i l’accident de la riuada va quedar enrere. El vincle
entre la Vida i jo es va fer més fort. Un dia vam notar que el riu s’acabava i
començava a expandir-se. Un moment. Allò era el mar! Vaig mirar a la Vida i
ella em va respondre amb un somriure. Després de tant de temps de recorregut
pel riu Francolí per fi vam arribar al mar! Era una masa immensa de gotes, que
totes juntes formaven aquell indret tan especial i blau. Un cop ja érem dins del
mar la Corrent es va apropar i ens va dir: “Doncs ja hem arribat! És preciós,
oi?”. La Vida i jo vam assentir i alehores va afegir amb una veu trista: “Ara jo he
de marxar per poder guiar als peixos a través dels oceans. Espero que
disfruteu mentre estigueu aquí, mai us oblidaré”. Ens va fer una forta abraçada
a les dos i tot seguit va marxar.
El temps allà passava molt ràpid, mai paràvem quietes. Ens encantava jugar a
fet i amagar entre els coralls i les roques del fons marí, o bé fer curses amb els
peixos. Però llavors va arribar un del dies més tristos de la meva vida. El dia en
què la Vida es va evaporar. Era un dia qualsevol en què estàvem parlant i, de
sobte, em va dir que es sentia molt malament, que tenia molta calor. La vaig
abraçar amb força i em va dir a cau d’orella. “T’estimo molt Ridet, mai
m’oblidis”. I una segons després es va esvair entre els meus braços.
I en fi, aquesta és la meva història. Suposo que ni jo m’esperava un final així, la
veritat. Vaig estar molts dies deprimida fins que va arribar la meva hora. Ves, el
cicle de l’aigua és així i no es pot canviar. I recordeu, l’aigua és font de vida i és
essencial per a la vostra supervivència. No l’espatlleu o moltes gotes com jo
desapareixeran sense haver pogut viure mil i una aventures, tal com vam fer jo
i la Vida.
